ni al Triai ni enlloc!

Fa 10 anys, tres nois (un dels quals era jo) vam anar un diumenge al matí a esborrar, amb escarpa, martell i mall, els missatges i la simbologia feixista de la creu del Triai, a Olot.

Feia anys que estàvem en democràcia, i malgrat el respecte pels fets històrics, i malgrat el respecte pels morts i les seves famílies, ens indignava veure i llegir algunes de les coses que allà hi posava, estant en "democràcia" consideràvem que allò no era normal.

Vam passar (òbviament) per la comissaria, i després d'uns mesos ens van absoldre de qualsevol possible delicte.
Malgrat tot, l'ajuntament d'Olot ("socialista" i "demòcrata") s'havia afanyat a reclamar-nos uns milers d'euros per "restuarar" les inscripcions malmeses. Frases com: "caídos por Dios y por España" "hordas rojas" "¡presente!" "mártires" etc. i un escut de la falange. El més curiós de tot és que el monument no és de l'ajuntament sinó d'un particular.

Han passat 10 anys, i la creu i els seus missatges feixistes continuen impunement allà. Com tants altres que hi ha a la comarca, i com els que hi han incorporat joves neonazis recentment (amb amenaces incloses).
Sembla ser que les llibertats perdudes el 1939 encara no s'han recuperat, potser no estem en una societat tan democràtica com ens pensem.

Avui, la notícia de la passivitat del consistori corria a la xarxa i a la premsa, així doncs la interessant reflexió del tema que fa un company historiador pren plena actualitat:

SÍ, S’HA DE RETIRAR LA CREU DEL TRIAI

"El passat mes de juny, la darrera junta de govern presidida per Lluís Sacrest decidí un pla d’actuació basat en la identificació, contextualització històrica i senyalització de la simbologia franquista existent en la ciutat. Anteriorment el mateix consistori  encarregà a l’escultor Claudi Casanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatja els olotins que van lluitar per la defensa de la República democràticament instituïda entre el 1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des de l’Ajuntament olotí, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa - àdhuc error-  de com han estat concebudes: la senyalització i contextualització ha de ser compatible amb la retirada de la via pública de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es poden concebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologia franquista, sinó per la substitució de la  simbologia feixista per una de democràtica.

La matinada del 31 d'octubre de 1936 tingué lloc als prats del Triai la matança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins considerats conservadors i  com a represàlia als rumors d’una invasió feixista a la costa empordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bàndol franquista s’erigí una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succés amb les inscripcions del nom de les víctimes així com  l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de caràcter franquista. Una cosa és la matança d’11 persones, i una altra ben diferent, l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un símbol franquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitat de perdonar i s’ha de reconéixer el mérit de la societat civil a l’hora de prendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquesta argumentació que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituïda per una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze víctimes, ja sigui obra del Memorial Democràtic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.

El Memorial Democràtic és l’instrument de la Generalitat per executar polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Després de catalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava la retirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimoni cultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un símbol feixista? La ubicació de tota simbologia franquista amb interès històrico-artístic han de ser els museus; sigui com sigui, el que esdevé intolerable és la presència de símbols feixistes a la via pública.

La ciutat de Barcelona ha esdevingut la referència a seguir: després de la retirada de l'estàtua de la Victòria, a la confluència de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, s'han eliminat tots els monuments franquistes. Contràriament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, el convergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutat sota la justificació que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, la convocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisió i polèmica. I es convoquen. I es convoquen com a exercici de la dinàmica democràtica. L’aprovació dels pressupostos municipals esdevé segurament el moment més polèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de la dinàmica democràtica. Que la retirada dels símbols franquistes formi part  com un exercici democràtic com qualsevol altre.

Si el 2012 encara existeixen símbols feixistes a les nostres places i als nostres carrers és per l’actitud poruga de regidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat és la seva complicitat. En una societat democràtica, tolerant i del  segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigis franquistes com un exercici d’higiene democràtica tot reforçant així la qualitat de la cultura democràtica. Cal més contundència en la democratització dels espais públics per l’eradicació de totes aquelles restes ofensives per la democràcia i la llibertat.

 Quan escric aquestes línies m’assabento que la darrera junta de Govern de l’Ajuntament d’Olot ha decidit no retirar els símbols franquistes “per no ferir sensibilitats”. A mi sí que m’acaben de ferir la sensibilitat. Ara que fa 10 anys, no volem tornar a esperar 10 anys més."

 A.P.S.

 

Qui ballarà el Santu Negru?

I és que avui tanca l'ateneu popular 217 d'Olot. L'espai que va obrir la Greda fa tres anys.

La majoria, si heu vingut en aquests tres anys, probablement haurà set un divendres al vespre, i haureu vist un local més o menys brut, més o menys desendreçat i amb més o menys la mateixa gent. La majoria pensareu en les festes, en alcohol. 

I és que aquesta imatge, la desendreça feia visible per aquells que s'hi haguessin fixat més, la tasca que s'ha anat fent, dia a dia, més enllà del moment en què l'ateneu s'obria "al públic". I és que cada divendres l'ateneu apareixia ple de trastos, ple de coses diferents: pancartes, plafons, pamflets, cadires en cercle d'alguna assemblea, apunts, ordinadors vells, cables i coses de guifi.net (una de les xarxes lliures més grans del món), alguna cistella ecològica, llibres, etc.

Molts no sabreu que 217 eren els noms que apareixien en una de les llistes de "rojos y separatistas" que va fer el franquisme a Olot.

Molts no sabreu que ahir uns veïns del nucli antic ens van portar fotografies (impreses!) del dinar que fan cada any després de la festa del barri, on "els de l'ateneu" hi érem (I dic "els de l'ateneu" perquè hi havia gent de la Greda, però també gent d'altres llocs, vinculats a l'ateneu).

Molts no sabreu que érem al dinar perquè cada any ajudem els veïns en l'organització de la festa del barri vell d'Olot i tampoc sabreu que som "els de l'ateneu" els encarregats de ballar el seu gegant, el Santu Negru. Doncs sí, són algunes de les coses "invisibles" que es fan, com cedir l'espai a qualsevol que el necessiti, ja sigui per fer classes, per fer un taller o per fer una assemblea que a la greda ni ens ve ni ens va. Aquestes són realment les coses que ens omplen i ens animen a seguir endavant. Això és el que ha estat fent l'ateneu, molta, moltíssima més feina de la que fins i tot nosaltres mateixos, des de dins, creiem que ha fet. Avui el tanquem.

Una passa enrere per agafar embranzida.

Ara que un de la "Riera" té Crohn..

Ara que a "la Riera" de tv3 surt un noi amb Crohn, m'ha semblat oportú explicar què tinc i com ho visc.

Perquè sí, pels que no ho sabeu o no em coneixeu prou, tinc una malaltia inflamatòria crònica difícil de definir, els que ho saben sovint em pregunten "com estàs de l'estomac" o "d'allò teu", així que em sembla correcte explicar-ho bé.

Comencem pel principi de tot plegat.

Al 2002, després de mesos de trobar-me malament vaig començar a tenir mals de panxa, i seguidament diarrea. Amb sang.

A les primeres visites a l'hospital se'm va dir que tenia morenes, la meva mare (inferemera) i la sort de trobar un metge que la coneixia bé (com per saber que la seva insistència tenia alguna raó més a banda de la pròpia preocupació de tota mare) van dur-me a una sèrie de visites, analítiques de sang i finalment dues colònoscòpies (allò tan divertit on et posen uns 2m de tub pel cul amb una càmera). Ja tenia un diagnòstic: Colitis ulcerosa.

Medicaments que no funcionaven, i uns anys de molta inestabilitat, períodes llargs amb forts dolors intestinals, acompanyats de diarrea amb sang i anèmia,  algunes entrades a urgències i cortisona, en dosis bastant altes (i efectes secundaris).

Uns anys estranys: hospitals, tractaments i paraules:

Que et diguin que no té cura, que no saben d'on ve aquesta malaltia i que t'hauràs de medicar tota la vida (sona fort però no ho és tant quan t'hi pares a pensar), que et diguin que si tot segueix igual en uns mesos t'hauran de treure el budell i posar-te una bossa de plàstic a fora.

Passa el temps, més colonoscòpies, nou diagnòstic: malaltia de Crohn. Canvi en el tractament: immunosupressors (supressors del sistema immunitari, en aquest cas azatioprina) i mesalazina (un medicament específic per aquesta malaltia).

I així arribo als darrers anys, període de relativa calma, els brots no són tan agressius i es van fent menys habituals. Diagnòstic final: malaltia inflamatòria intestinal, en el meu cas això vol dir una cosa similar a: Crohn + Colitis. No és massa habitual, però tinc símptomes clars de totes dues.

Així, què em passa exactament? Quan estic bé puc tenir habitualment dècimes de febre (37) i cansament, així com mareigs i mals de panxa lleus, quan estic malament aquí hem de sumar-hi diarrea (amb sang), dolor intestinal agut (a vegades fins al punt de no poder caminar), vòmits, anèmia, etc.

I què em pot passar en el futur? doncs des de que em treguin el budell i em posin una bossa de plàstic a fora (això em van dir que era qüestió de mesos al 2003) o un força probable càncer de colon d'aquí a una colla d'anys.

I què he de fer? doncs hauria de controlar la meva dieta (no menjar excessiva fibra, per exemple), prendre la medicació quan toca i en la dosi que toca, anàlisis de sang i visites al metge constants, etc.

Però al meu entendre el més important és fer vida normal. El meu cos no funciona bé del tot, però mai ho farà, que tingui dolor o malestar no em semblen raons per deixar de fer res (ni viatjar, ni treballar ni fer o menjar el que em vingui de gust), perquè sempre funcionarà malament i sempre tindré dolors, diarrea, etc. si renuncio a fer alguna cosa hauré de fer-ho sempre i parlant clar: no em dóna la gana. 

Cal tenir seny amb el què fas i en com ho fas, sí (encara que a vegades jo no en tingui gaire..), però el que vull dir és que no s'hi val a ofuscar-se, a tenir sempre al cap "la malaltia", a fer-la servir d'escut covard, a tancar-se a casa, a estar sempre malalt. Només tenim una vida i un temps incert per gaudir-la.

A Estònia un metge em va dir: "no hauries de ser tan lluny de casa, que tens una cosa molt greu", si li hagués fet cas no tindria molta de la vida viscuda, no hauria vist moltes de les coses que he vist.

I no en parlo gairebé mai del que tinc o del que em passa, i ni tan sols m'agrada que em vegin prenent les pastilles perquè em cansa la condescendència, la pena. 

És per això que he dubtat molt abans de publicar aquest escrit, cansat ja de les cares serioses que et miren amb pena dient "hòstia.." quan els hi expliques el que et passa, o allò encara més habitual de "em sap greu".. Doncs a mi no. Cadascú té el que té i em sembla que hi ha persones amb problemes molt més importants, i que hi ha coses molt més greus de les que preocupar-se, tan de bo tot es pogués arreglar amb un grapat de pastilles al dia.

serveis "públics"?

La primera vegada que vaig estar a Finlàndia em va sobtar la diferència de preu del tren entre la meva amiga i jo quan anàvem a casa seva, en un poblet a l'est de Helsinki, és perquè sóc estudiant, va dir, tenim el transport públic molt barat.

Aquest estiu vaig tornar-hi, al pis d'estudiants d'una altra amiga, al bell mig de la capital (que això allà vol dir, envoltat d'un bosc en el que es podien collir gerds i altres fruits salvatges), en arribar-hi em va dir: Pots fer servir el que vulguis, sense vergonya: no paguem aigua ni llum ni internet, és un pis d'estudiants. La meva cara de sorpresa es va convertir en un somriure a la seva i va continuar: de fet el lloguer és de 100€/mes (al centre de Helsinki!), i saps una cosa? la universitat és gratuïta. La meva cara no amagava una barreja de sorpresa i enveja evident, i ella somreia més, encara hi ha més cosa: aquí si ets bon estudiant (si no repeteixes, etc) l'estat et paga 400€ al mes mentre estudies la carrera.  Per nosaltres un estudiant és una inversió pel País: pel futur. I com es paga? No tenim cap formula màgica, és qüestió de com es reparteixen els diners, prioritats. Per això l'estat se't queda al voltant d'un 20% del sou en impostos, o un cafè val 5€.. Aquí pagar impostos es patriotisme, ho fem a gust. 

I he començat a Finlàndia i parlant sobre la universitat ara que s'apujarà (més) de preu a Catalunya, però per parlar de serveis públics també podria explicar en detall que uns amics alemanys m'havien explicat ja el 2008 que la universitat era gratuïta en alguns estats, o podria explicar com a Dublin la recollida d'escombraries està en mans d'empreses privades (si no pagues, no recullen), o que a Geòrgia la salut pública no existeix, però em quedaré a Finlàndia, perquè és per mi l'exemple més interessant.

Impostos alts, l'aposta pels serveis públics garanteix allà uns mínims bàsics per tots els ciutadans que estan molt per sobre del que a Catalunya ens semblarien "màxims", un exemple: els municipis finesos donen feina al 20% de la població activa del País.

La cosa però es posa interessant quan entrem a parlar del sistema de salut pública (tema del que tant es parla darrerament). Segons les meves amigues el sistema de salut allà era "una merda", i aquí va ser on vaig  pensar: el sistema de salut català està reconegut a Europa com un dels millors i més avançats, actualment (fins ara, vaja) és molt millor que la privada, amb importantíssims avenços constants en recerca, operacions pioneres etc. I em va venir la curiositat i vaig buscar. Vaig trobar estudis, pàgines i pàgines d'informació densa que francament em va fer mandra llegir, (estudis comparatius i/o anlalítics sobre sistemes de salut públics, del parlament europeu, de metges, de laboratoris, etc) però em vaig quedar amb una informació "curiosa", en general es posava al mateix sac el sistema de salut pública finès i el català (parlant d'atenció primària, de gestió, etc), i encara més, el finès està considerat un dels més eficients de la UE pel que fa a costos/servei. però la dada realment interessant era la següent:

Catalunya invertia en salut el 2007 un 5,3 del PIB, mentre que Finlàndia un 6,1. O sigui, amb menys aquí fèiem molt més.

I després de tota aquesta informació torno a la Catalunya d'avui, a 24 de novembre de 2011, quan el president del nostre govern "regional", anuncia que s'apujarà el transport públic, l'aigua, abaixaran el sou dels funcionaris, etc. Que s'estudiaran formules de copagament (copagament? repagament diria jo) a la seguretat social perquè s'estava estirant més el braç que la màniga, que es malgastava molt als hospitals.. segur? heu llegit les dades 7 línes més amunt? I finalment s'apujarà el preu de la Universitat pública, diuen que se'n fa un abús, experts (sempre m'ha fet molta gràcia això dels "experts") aquí i allà parlen  que les matrícules no cobreixen costos, parlen de la manca d'excel·lència, de la manca d'exigència i de l'atur entre els universitaris. Però  anem a veure, sabeu quant val una matrícula universitària? hi han beques sí, però no anem bé: Una universitat pública de veritat ha de ser molt exigent amb els estudiants, però també ha de ser gratuïta: per tothom.

I jo només sóc un pastor d'ovelles, però em sembla bastant evident que per molt que hagin baixat els ingressos públics, al nostre País tenim un problema de prioritats. Tenim un problema amb un sistema que no funciona, polítics corruptes que durant anys han menyspreat el diner públic fent que tots plegats intentem evadir impostos a la mínima. Tenim un govern actual que tracta els serveis públics com una cosa secundària, retallable, que es percep sota termes econòmics i no de benestar. Potser té a veure amb el seu poder adquisitiu? I parlen de falta d'ingressos i treuen impostos als "molt rics", i parlen de pacte fiscal, dels diners que regalem cada dia a l'Estat Espanyol, però continuen volent formar-ne part. Hi ha coses que no puc entendre.

parlem d'eleccions

20N és el dia que va morir Franco, però no ens enganyem: les coses no han canviat tant des de llavors, transició? el cap d'Estat no és democràtic i segueix sent el mateix que va escollir el dictador, no podem fer referèndums i l'exèrcit està "para garantir la unidad de la nación".

Però enguany el 20N és també el dia que tots anem com xais a votar a les eleccions espanyoles, al congrés i al Senat, i si no tinc massa clar què fan exactament allà (a banda de cobrar bastant)  tinc força coll avall que el Senat no serveix per res.

Per tant, com a independentista d'esquerres i simpatitzant de la CUP, la meva actitud hauria de ser la de "passar bastant" d'aquestes eleccions, de no voler jugar al seu joc, però hi ha una sèrie de factors que no puc obviar:

- Primer, entendre el sistema electoral espanyol i saber que l'abstenció beneficia que els tres de sempre tallin el bacallà. Ho faran igualment? potser sí, però no fa massa gràcia saber que el teu gest pot ajudar a "segons qui".

- Segon, mirar al País Basc: que els presos d'ETA considerin en un comunicat el 20N com unes eleccions "especials" i demanin als independentistes que vagin a votar. La basca és una realitat totalment diferent a la nostra, però les eleccions són tant espanyoles per ells com per nosaltres, així doncs, podem dir que ells estan jugant al joc de l'estat espanyol? ostres, fa pensar.

 

- Una altra cosa a tenir en compte és la utilitat, o sigui que malgrat tinguéssim tots els representants dels Països Catalans independentistes no serviria de res.. Bé, aquest argument l'he llegit moltes vegades i no ho crec. Si així fos, em sembla que podrem proclamar l'independència en menys de 24h. Ara bé, tornant a la realitat, 3 o 4 diputats independentistes (o 15 o 20!) malgrat no puguin fer "feina" per l'alliberament nacional, poden fer una cosa molt més important per mi:  Tocar els collons. Tocar els collons i ser-hi, fer visible que hi ha catalans que no volen ser espanyols. Amb l'abstenció no som visibles, perquè ningú pot comptabilitzar quanta gent s'absté per un motiu o altre.

 - Finalment només em queda un darrer factor, les persones: Perquè per sobre els partits hi ha persones. Jo no podré entendre mai, per exemple com una persona gai o independentista pot votar en Duran. I és que en el meu cas les persones ha set un factor clau en la meva decisió: aniré a votar i ho faré per l'únic partit independentista (i l'únic que parla de Països Catalans) en aquestes eleccions, i quan parlo de persones en plural em refereixo (en aquest cas concret) bàsicament a dues persones:

Un en Joan Tardà, per ser dels pocs diputats que parla clar (i encara podria fer-ho més), i l'altre el dr. Broggi (que recorde-m'ho, no és d'erc i més aviat és crític amb ells), perquè a un home de 103 anys amb tota la història que porta a l'esquena i que vol veure el nostre País independent, jo no li puc negar el meu vot.

Votar a les espanyoles no serà la panacea, potser no serveix per massa, però per mi és molt significatiu de com anem i com funcionem, perquè.. Què farem? dividits com sempre? què passa, que esquerra no és prou d'esquerres? que no és prou independentista? potser no, altres pensaran que ho és massa. Però a veure si ho entenc, així abans que ells és millor deixar via lliure als partits espanyols? au home: Tenim feina a alliberar el nostre País, recuperar la justícia social i rebentar aquest sistema econòmic injust. Tenim les eines que tenim a cada moment i les hem d'aprofitar (siguin més bones o més dolentes). 

Mai podem oblidar que sense unitat no hi ha victòria.