En Marc, acompanyat de la Nina, va atravessar les tres repúbliques Bàltiques en divertits autobusos, primer fins a Riga i després cap a Vilnius, allà va descobrir una ciutat de la que no en sabia res. Un “relaxant” autocar nocturn, de conducció temeraria i amb personal borratxo a l'interior el va portar fins a Varsòvia, on una amiga (del país) els va acollir i els hi va ensenyar la ciutat.
La següent parada Gdansk, aquest cop amb tren, després de descobrir com n'és de difícil agafar un tren a Polònia (especialment si no parles polonès), però com són de ben parits els polonesos (que t'ajuden sense demanar-els-hi i sense pensar-s'ho). La ciutat de Gdansk va ser encantadora, la platja curiosa (per definir-la d'alguna manera), l'alberg encara més curiós però la gent força trempada, en Marc va sotmetre's a una sessió de tortura amb un polonès i un vespre van anar a veure un partit de l'eurocup on jugava polònia, amb pantalla gegant i centenars de “hooligans” cap rapats polonesos.
El tren nocturn els portaria cap a la següent parada del camí, Berlin, no sense problemes a l'hora de marxar (la informació a les estacions poloneses és.. diguem-ne més aviat escassa, justa de temps i només en polonès), però altre cop, la gent d'aquest país són la mar de trempats i tothom està predisposat a ajudar-te. Finalment van arribar a la capital alemanya.
Berlin els esperava amb un dia plujós, les amigues de la Nina reberen els hostes amb els braços oberts, i aquests gaudiren d'una visita per la ciutat de dia, la vida en un pis d'estudiants al vespre i la festa nocturna.
L'endemà de nou partiren, en bus cap a Hamburg, l'autobus va ser colpidorament comfortable i nou, i el conductor exageradament amable (“és un plaer per mi conduir-los fins a hamburg” va dir només d'arrencar), un xoc després de masses ores en la mena de busos de les repúbliques Bàltiques.
De Hamburg a Lüneburg, vaja a Winsen el petit poblet de la Nina, allà els viatjants van estar-s'hi dos bonics dies, disfrutant de la encantadorra ciutat de Lüneburg, de la cervesa alemanya, de l'ska fet per un grup que portava tocant 30 anys...
I en Marc de nou s'embarcava en un tren, nocturn altra vegada, vers Zurich. Trista despedida a l'estació i mogut viatge (moviment de gent tota la nit) en un comfortable tren amb una revisora castellana i de la ceba (de la seva ceba).
Zurich, seu de l'eurocup, estació gegant, militars armats, de fet tots els suïssos tenen l'arma oficial a casa (l'exèrcit és el poble), moviment. En Marc va estar a Zurich amb un amic del seu germà que el va acollir francament bé, passejada per tota la ciutat, racons i raconets, i a la nit a veure el partit Àustria – Alemanya amb una colla d'amics. L'endemà altre cop el tren estava esperant.
En Marc va atravessar tots els alps amb els extremadament nets i puntuals trens suïssos, i a migdia estava a Como, a la frontera. Allà per primera vegada en Marc va entendre les converses de la gent del carrer, sensació esrtanya al principi.
Tarda a Milà, altre cop a casa d'un desconegut, el germà d'una amiga d'Estònia, pis d'estudiants, poc hospitalaris d'entrada però al vespre tot veient jugar Itàlia contra França i amb cervesa, calimotxo i herbes medicinals d'aquelles que es fumen, en Marc va comfraternitzar amb el company d'habitació, un nano de Cartagena que estava en contra dels golfs, urbanitzacions i tota la pesca que tenen per allà...
Al matí l'esperava un altre tren, de fet uns quants, la idea fixa al cap de'n Marc era la d'esquivar França dins del possible; si havia de trepitjar sòl francès ho faria, a desgrat, però intentaria arribar a terra catalana quan el sol decaigués a l'horitzó.
El primer tren el va compartir amb un curiós artista “Maurizio del piano”, un escultor mig bohemi que li va explicar mitja vida, després a l'estació un vagabund molt brut i demacrat amb una pinta una mica xunga va començar a incordiar a en Marc, que inspirat li va dir: “tens gana?” l'home va somriure, es van asseure a terra a l'estació i van compartir una pizza tot parlant.
Al següent tren va trobar-se amb dos immigrants il·legals als quals va ajudar, i amb els quals va compartir unes quantes hores de viatge i canvis d'estació, eren kurds, un d'Iraq i l'altre de Siria i anaven vers el nord d'Europa a trobar familiars, a viure. Portaven el que duien posat, pantalons, samarreta i quatre calers. Res més.
Hores d'interessantíssima conversa amb un anglès precari, intercanvi de visions del món,... després de distreure una patrulla perquè poguéssin sortir del tren, en Marc els va despedir; bona sort.
Poc a poc La terra catalana es veia més propera, la vaga de tren havia alterat els seus plans però no del tot, moltes hores de tren al costat del meditarrani i parades de sempre menys de mitja hora, el feien sentir amb ganes d'arribar.
Marsella, després de què li oferíssin tota mena de drogues en Marc va deixar Marsella vers narbona, i Narbona vers Perpinyà, arribava tard, dues noies del Quebec l'ajudaren a trobar allotjament a la capital nord catalana.
Arribava a les 23h a terra catalana, després de 15 hores de tren en Marc havia burlat França i se'n volia anr de cap al llit, però l'esperava una darrera sorpresa; A l¡alberg un grup d'amics de llocs ben dierents estaven bevent vi, amb dues guitarres i un violí, i la noia encarregada de l'Alberg era Txeca i amb una veu preciosa, així que en Marc va portar l'acordió i van posar-se a cantar, tocar, beure vi i fumar fins tard.
L'endemà Cerbère, un dona gran ensenyà en Marc com anar fins a Portbou sense pagar bitllet, Figueres, Teisa, tard com sempre, car com sempre. Olot. Riudaura. Ja tornava a ser a casa.
