Peredelescabres

ni al Triai ni enlloc!

2012-01-10T18:59:00.001+01:00

Fa 10 anys, tres nois (un dels quals era jo) vam anar un diumenge al matí a esborrar, amb escarpa, martell i mall, els missatges i la simbologia feixista de la creu del Triai, a Olot.

Feia anys que estàvem en democràcia, i malgrat el respecte pels fets històrics, i malgrat el respecte pels morts i les seves famílies, ens indignava veure i llegir algunes de les coses que allà hi posava, estant en "democràcia" consideràvem que allò no era normal.

Vam passar (òbviament) per la comissaria, i després d'uns mesos ens van absoldre de qualsevol possible delicte.
Malgrat tot, l'ajuntament d'Olot ("socialista" i "demòcrata") s'havia afanyat a reclamar-nos uns milers d'euros per "restuarar" les inscripcions malmeses. Frases com: "caídos por Dios y por España" "hordas rojas" "¡presente!" "mártires" etc. i un escut de la falange. El més curiós de tot és que el monument no és de l'ajuntament sinó d'un particular.

Han passat 10 anys, i la creu i els seus missatges feixistes continuen impunement allà. Com tants altres que hi ha a la comarca, i com els que hi han incorporat joves neonazis recentment (amb amenaces incloses).
Sembla ser que les llibertats perdudes el 1939 encara no s'han recuperat, potser no estem en una societat tan democràtica com ens pensem.

Avui, la notícia de la passivitat del consistori corria a la xarxa i a la premsa, així doncs la interessant reflexió del tema que fa un company historiador pren plena actualitat:

SÍ, S’HA DERETIRAR LA CREU DEL TRIAI

"El passat mes dejuny, la darrera junta de govern presidida per Lluís Sacrest decidí un pla d’actuacióbasat en la identificació, contextualització històrica i senyalització de lasimbologia franquista existent en la ciutat. Anteriorment el mateixconsistori encarregà a l’escultor ClaudiCasanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatja els olotins quevan lluitar per la defensa de la República democràticament instituïda entre el1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des del’Ajuntament olotí, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa -àdhuc error- de com han estat concebudes:la senyalització i contextualització ha de ser compatible amb la retirada de lavia pública de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es podenconcebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologiafranquista, sinó per la substitució de la simbologia feixista per una de democràtica.

La matinada del 31 d'octubre de 1936tingué lloc als prats del Triai lamatança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins consideratsconservadors i com a represàlia als rumors d’una invasió feixista a la costaempordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bàndolfranquista s’erigí una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succés amb lesinscripcions del nom de les víctimes així com l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de caràcterfranquista. Una cosa és la matança d’11 persones, i una altra ben diferent,l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un símbolfranquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitatde perdonar i s’ha de reconéixer el mérit de la societat civil a l’hora deprendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquestaargumentació que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituïdaper una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze víctimes,ja sigui obra del Memorial Democràtic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.

El Memorial Democràtic és l’instrument de la Generalitat per executarpolítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Després decatalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava laretirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimonicultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un símbol feixista? Laubicació de tota simbologia franquista amb interès històrico-artístic han de serels museus; sigui com sigui, el que esdevé intolerable és la presència desímbols feixistes a la via pública.

La ciutat de Barcelona ha esdevingut lareferència a seguir: després de la retirada de l'estàtua de la Victòria, a laconfluència de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, s'han eliminat tots elsmonuments franquistes. Contràriament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, elconvergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutatsota la justificació que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, laconvocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisió i polèmica. I esconvoquen. I es convoquen com a exercici de la dinàmica democràtica.L’aprovació dels pressupostos municipals esdevé segurament el moment méspolèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de ladinàmica democràtica. Que la retirada dels símbols franquistes formi part com un exercici democràtic com qualsevolaltre.

Si el 2012 encara existeixen símbolsfeixistes a les nostres places i als nostres carrers és per l’actitud poruga deregidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat és la seva complicitat. Enuna societat democràtica, tolerant i del segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigisfranquistes com un exercici d’higiene democràtica tot reforçant així laqualitat de la cultura democràtica. Cal més contundència en la democratitzaciódels espais públics per l’eradicació de totes aquelles restes ofensives per lademocràcia i la llibertat.

Quan escricaquestes línies m’assabento que la darrera junta de Govern de l’Ajuntamentd’Olot ha decidit no retirar els símbols franquistes “per no ferir sensibilitats”. A mi sí que m’acaben de ferir lasensibilitat. Ara que fa 10 anys, no volem tornar a esperar 10 anys més."

A.P.S.

Qui ballarà el Santu Negru?

2011-12-30T19:11:00.001+01:00

I és que avui tanca l'ateneu popular 217 d'Olot. L'espai que va obrir la Greda fa tres anys.

La majoria, si heu vingut en aquests tres anys, probablement haurà set un divendres al vespre, i haureu vist un local més o menys brut, més o menys desendreçat i amb més o menys la mateixa gent. La majoria pensareu en les festes, en alcohol.

I és que aquesta imatge, la desendreça feia visible per aquells que s'hi haguessin fixat més, la tasca que s'ha anat fent, dia a dia, més enllà del moment en què l'ateneu s'obria "al públic". I és que cada divendres l'ateneu apareixia ple de trastos, ple de coses diferents: pancartes, plafons, pamflets, cadires en cercle d'alguna assemblea, apunts, ordinadors vells, cables i coses de guifi.net (una de les xarxes lliures més grans del món), alguna cistella ecològica, llibres, etc.

Molts no sabreu que 217 eren els noms que apareixien en una de les llistes de "rojos y separatistas" que va fer el franquisme a Olot.

Molts no sabreu que ahir uns veïns del nucli antic ens van portar fotografies (impreses!) del dinar que fan cada any després de la festa del barri, on "els de l'ateneu" hi érem (I dic "els de l'ateneu" perquè hi havia gent de la Greda, però també gent d'altres llocs, vinculats a l'ateneu).

Molts no sabreu que érem al dinar perquè cada any ajudem els veïns en l'organització de la festa del barri vell d'Olot i tampoc sabreu que som "els de l'ateneu" els encarregats de ballar el seu gegant, el Santu Negru. Doncs sí, són algunes de les coses "invisibles" que es fan, com cedir l'espai a qualsevol que el necessiti, ja sigui per fer classes, per fer un taller o per fer una assemblea que a la greda ni ens ve ni ens va. Aquestes són realment les coses que ens omplen i ens animen a seguir endavant. Això és el que ha estat fent l'ateneu, molta, moltíssima més feina de la que fins i tot nosaltres mateixos, des de dins, creiem que ha fet. Avui el tanquem.

Una passa enrere per agafar embranzida.

Ara que un de la "Riera" té Crohn..

2011-12-13T00:46:00.000+01:00

Ara que a "la Riera" de tv3 surt un noi amb Crohn, m'ha semblat oportú explicar què tinc i com ho visc.

Perquè sí, pels que no ho sabeu o no em coneixeu prou, tinc una malaltia inflamatòria crònica difícil de definir, els que ho saben sovint em pregunten "com estàs de l'estomac" o "d'allò teu", així que em sembla correcte explicar-ho bé.

Comencem pel principi de tot plegat.

Al 2002, després de mesos de trobar-me malament vaig començar a tenir mals de panxa, i seguidament diarrea. Amb sang.

A les primeres visites a l'hospital se'm va dir que tenia morenes, la meva mare (inferemera) i la sort de trobar un metge que la coneixia bé (com per saber que la seva insistència tenia alguna raó més a banda de la pròpia preocupació de tota mare) van dur-me a una sèrie de visites, analítiques de sang i finalment dues colònoscòpies (allò tan divertit on et posen uns 2m de tub pel cul amb una càmera). Ja tenia un diagnòstic: Colitis ulcerosa.

Medicaments que no funcionaven, i uns anys de molta inestabilitat, períodes llargs amb forts dolors intestinals, acompanyats de diarrea amb sang i anèmia, algunes entrades a urgències i cortisona, en dosis bastant altes (i efectes secundaris).

Uns anys estranys: hospitals, tractaments i paraules:

Que et diguin que no té cura, que no saben d'on ve aquesta malaltia i que t'hauràs de medicar tota la vida (sona fort però no ho és tant quan t'hi pares a pensar), que et diguin que si tot segueix igual en uns mesos t'hauran de treure el budell i posar-te una bossa de plàstic a fora.

Passa el temps, més colonoscòpies, nou diagnòstic: malaltia de Crohn. Canvi en el tractament: immunosupressors (supressors del sistema immunitari, en aquest cas azatioprina) i mesalazina (un medicament específic per aquesta malaltia).

I així arribo als darrers anys, període de relativa calma, els brots no són tan agressius i es van fent menys habituals. Diagnòstic final: malaltia inflamatòria intestinal, en el meu cas això vol dir una cosa similar a: Crohn + Colitis. No és massa habitual, però tinc símptomes clars de totes dues.

Així, què em passa exactament? Quan estic bé puc tenir habitualment dècimes de febre (37) i cansament, així com mareigs i mals de panxa lleus, quan estic malament aquí hem de sumar-hi diarrea (amb sang), dolor intestinal agut (a vegades fins al punt de no poder caminar), vòmits, anèmia, etc.

I què em pot passar en el futur? doncs des de que em treguin el budell i em posin una bossa de plàstic a fora (això em van dir que era qüestió de mesos al 2003) o un força probable càncer de colon d'aquí a una colla d'anys.

I què he de fer? doncs hauria de controlar la meva dieta (no menjar excessiva fibra, per exemple), prendre la medicació quan toca i en la dosi que toca, anàlisis de sang i visites al metge constants, etc.

Però al meu entendre el més important és fer vida normal. El meu cos no funciona bé del tot, però mai ho farà, que tingui dolor o malestar no em semblen raons per deixar de fer res (ni viatjar, ni treballar ni fer o menjar el que em vingui de gust), perquè sempre funcionarà malament i sempre tindré dolors, diarrea, etc. si renuncio a fer alguna cosa hauré de fer-ho sempre i parlant clar: no em dóna la gana.

Cal tenir seny amb el què fas i en com ho fas, sí (encara que a vegades jo no en tingui gaire..), però el que vull dir és que no s'hi val a ofuscar-se, a tenir sempre al cap "la malaltia", a fer-la servir d'escut covard, a tancar-se a casa, a estar sempre malalt. Només tenim una vida i un temps incert per gaudir-la.

A Estònia un metge em va dir: "no hauries de ser tan lluny de casa, que tens una cosa molt greu", si li hagués fet cas no tindria molta de la vida viscuda, no hauria vist moltes de les coses que he vist.

I no en parlo gairebé mai del que tinc o del que em passa, i ni tan sols m'agrada que em vegin prenent les pastilles perquè em cansa la condescendència, la pena.

És per això que he dubtat molt abans de publicar aquest escrit, cansat ja de les cares serioses que et miren amb pena dient "hòstia.." quan els hi expliques el que et passa, o allò encara més habitual de "em sap greu".. Doncs a mi no. Cadascú té el que té i em sembla que hi ha persones amb problemes molt més importants, i que hi ha coses molt més greus de les que preocupar-se, tan de bo tot es pogués arreglar amb un grapat de pastilles al dia.

serveis "públics"?

2011-11-22T20:30:00.001+01:00

La primera vegada que vaig estar a Finlàndia em va sobtar la diferència de preu del tren entre la meva amiga i jo quan anàvem a casa seva, en un poblet a l'est de Helsinki, és perquè sóc estudiant, va dir, tenim el transport públic molt barat.

Aquest estiu vaig tornar-hi, al pis d'estudiants d'una altra amiga, al bell mig de la capital (que això allà vol dir, envoltat d'un bosc en el que es podien collir gerds i altres fruits salvatges), en arribar-hi em va dir: Pots fer servir el que vulguis, sense vergonya: no paguem aigua ni llum ni internet, és un pis d'estudiants. La meva cara de sorpresa es va convertir en un somriure a la seva i va continuar: de fet el lloguer és de 100€/mes (al centre de Helsinki!), i saps una cosa? la universitat és gratuïta. La meva cara no amagava una barreja de sorpresa i enveja evident, i ella somreia més, encara hi ha més cosa: aquí si ets bon estudiant (si no repeteixes, etc) l'estat et paga 400€ al mes mentre estudies la carrera. Per nosaltres un estudiant és una inversió pel País: pel futur. I com es paga? No tenim cap formula màgica, és qüestió de com es reparteixen els diners, prioritats. Per això l'estat se't queda al voltant d'un 20% del sou en impostos, o un cafè val 5€.. Aquí pagar impostos es patriotisme, ho fem a gust.

I he començat a Finlàndia i parlant sobre la universitat ara que s'apujarà (més) de preu a Catalunya, però per parlar de serveis públics també podria explicar en detall que uns amics alemanys m'havien explicat ja el 2008 que la universitat era gratuïta en alguns estats, o podria explicar com a Dublin la recollida d'escombraries està en mans d'empreses privades (si no pagues, no recullen), o que a Geòrgia la salut pública no existeix, però em quedaré a Finlàndia, perquè és per mi l'exemple més interessant.

Impostos alts, l'aposta pels serveis públics garanteix allà uns mínims bàsics per tots els ciutadans que estan molt per sobre del que a Catalunya ens semblarien "màxims", un exemple: els municipis finesos donen feina al 20% de la població activa del País.

La cosa però es posa interessant quan entrem a parlar del sistema de salut pública (tema del que tant es parla darrerament). Segons les meves amigues el sistema de salut allà era "una merda", i aquí va ser on vaig pensar: el sistema de salut català està reconegut a Europa com un dels millors i més avançats, actualment (fins ara, vaja) és molt millor que la privada, amb importantíssims avenços constants en recerca, operacions pioneres etc. I em va venir la curiositat i vaig buscar. Vaig trobar estudis, pàgines i pàgines d'informació densa que francament em va fer mandra llegir, (estudis comparatius i/o anlalítics sobre sistemes de salut públics, del parlament europeu, de metges, de laboratoris, etc) però em vaig quedar amb una informació "curiosa", en general es posava al mateix sac el sistema de salut pública finès i el català (parlant d'atenció primària, de gestió, etc), i encara més, el finès està considerat un dels més eficients de la UE pel que fa a costos/servei. però la dada realment interessant era la següent:

Catalunya invertia en salut el 2007 un 5,3 del PIB, mentre que Finlàndia un 6,1. O sigui, amb menys aquí fèiem molt més.

I després de tota aquesta informació torno a la Catalunya d'avui, a 24 de novembre de 2011, quan el president del nostre govern "regional", anuncia que s'apujarà el transport públic, l'aigua, abaixaran el sou dels funcionaris, etc. Que s'estudiaran formules de copagament (copagament? repagament diria jo) a la seguretat social perquè s'estava estirant més el braç que la màniga, que es malgastava molt als hospitals.. segur? heu llegit les dades 7 línes més amunt? I finalment s'apujarà el preu de la Universitat pública, diuen que se'n fa un abús, experts (sempre m'ha fet molta gràcia això dels "experts") aquí i allà parlen que les matrícules no cobreixen costos, parlen de la manca d'excel·lència, de la manca d'exigència i de l'atur entre els universitaris. Però anem a veure, sabeu quant val una matrícula universitària? hi han beques sí, però no anem bé: Una universitat pública de veritat ha de ser molt exigent amb els estudiants, però també ha de ser gratuïta: per tothom.

I jo només sóc un pastor d'ovelles, però em sembla bastant evident que per molt que hagin baixat els ingressos públics, al nostre País tenim un problema de prioritats. Tenim un problema amb un sistema que no funciona, polítics corruptes que durant anys han menyspreat el diner públic fent que tots plegats intentem evadir impostos a la mínima. Tenim un govern actual que tracta els serveis públics com una cosa secundària, retallable, que es percep sota termes econòmics i no de benestar. Potser té a veure amb el seu poder adquisitiu? I parlen de falta d'ingressos i treuen impostos als "molt rics", i parlen de pacte fiscal, dels diners que regalem cada dia a l'Estat Espanyol, però continuen volent formar-ne part. Hi ha coses que no puc entendre.

parlem d'eleccions

2011-11-15T16:14:00.001+01:00

20N és el dia que va morir Franco, però no ens enganyem: les coses no han canviat tant des de llavors, transició? el cap d'Estat no és democràtic i segueix sent el mateix que va escollir el dictador, no podem fer referèndums i l'exèrcit està "para garantir la unidad de la nación".

Però enguany el 20N és també el dia que tots anem com xais a votar a les eleccions espanyoles, al congrés i al Senat, i si no tinc massa clar què fan exactament allà (a banda de cobrar bastant) tinc força coll avall que el Senat no serveix per res.

Per tant, com a independentista d'esquerres i simpatitzant de la CUP, la meva actitud hauria de ser la de "passar bastant" d'aquestes eleccions, de no voler jugar al seu joc, però hi ha una sèrie de factors que no puc obviar:

- Primer, entendre el sistema electoral espanyol i saber que l'abstenció beneficia que els tres de sempre tallin el bacallà. Ho faran igualment? potser sí, però no fa massa gràcia saber que el teu gest pot ajudar a "segons qui".

- Segon, mirar al País Basc: que els presos d'ETA considerin en un comunicat el 20N com unes eleccions "especials" i demanin als independentistes que vagin a votar. La basca és una realitat totalment diferent a la nostra, però les eleccions són tant espanyoles per ells com per nosaltres, així doncs, podem dir que ells estan jugant al joc de l'estat espanyol? ostres, fa pensar.

- Una altra cosa a tenir en compte és la utilitat, o sigui que malgrat tinguéssim tots els representants dels Països Catalans independentistes no serviria de res.. Bé, aquest argument l'he llegit moltes vegades i no ho crec. Si així fos, em sembla que podrem proclamar l'independència en menys de 24h. Ara bé, tornant a la realitat, 3 o 4 diputats independentistes (o 15 o 20!) malgrat no puguin fer "feina" per l'alliberament nacional, poden fer una cosa molt més important per mi: Tocar els collons. Tocar els collons i ser-hi, fer visible que hi ha catalans que no volen ser espanyols. Amb l'abstenció no som visibles, perquè ningú pot comptabilitzar quanta gent s'absté per un motiu o altre.

- Finalment només em queda un darrer factor, les persones: Perquè per sobre els partits hi ha persones. Jo no podré entendre mai, per exemple com una persona gai o independentista pot votar en Duran. I és que en el meu cas les persones ha set un factor clau en la meva decisió: aniré a votar i ho faré per l'únic partit independentista (i l'únic que parla de Països Catalans) en aquestes eleccions, i quan parlo de persones en plural em refereixo (en aquest cas concret) bàsicament a dues persones:

Un en Joan Tardà, per ser dels pocs diputats que parla clar (i encara podria fer-ho més), i l'altre el dr. Broggi (que recorde-m'ho, no és d'erc i més aviat és crític amb ells), perquè a un home de 103 anys amb tota la història que porta a l'esquena i que vol veure el nostre País independent, jo no li puc negar el meu vot.

Votar a les espanyoles no serà la panacea, potser no serveix per massa, però per mi és molt significatiu de com anem i com funcionem, perquè.. Què farem? dividits com sempre? què passa, que esquerra no és prou d'esquerres? que no és prou independentista? potser no, altres pensaran que ho és massa. Però a veure si ho entenc, així abans que ells és millor deixar via lliure als partits espanyols? au home: Tenim feina a alliberar el nostre País, recuperar la justícia social i rebentar aquest sistema econòmic injust. Tenim les eines que tenim a cada moment i les hem d'aprofitar (siguin més bones o més dolentes).

Mai podem oblidar que sense unitat no hi ha victòria.

Parlem de política..

2011-11-11T19:12:00.001+01:00

Parlem de política, ara que tothom en parla.

Però no tinc ganes de parlar de partits o de candidats, sinó de maneres de fer i d'allò més bàsic: què és i com hauria de ser la política i els polítics. I no puc (ni voldria) parlar-ne com un expert, sinó amb 4 exemples, des de la perspectiva personal i subjectiva que m'ha donat haver estat en 12 estats diferents el darrer any, amb les coses que m'he trobat per casualitat i amb la sort d'haver pogut veure'n el funcionament "des de dins" (amb el dia a dia de la gent d'allà) en alguns casos.

I és que fa temps que volia fer aquest escrit. Quan a Geòrgia vaig veure els espectaculars i moderns edificis ministerials, (amb grans cotxes i seguretat, destacant en un carrer mal asfaltat envoltat de blocs de pisos deteriorats, cotxes de fa 30 anys i gossos abandonats) i pocs dies després coincidia a Estònia amb el ministre d'afers exteriors en un ferri (vestit normal, sense seguretat, com qualsevol ciutadà). Llavors vaig començar a plantejar-me on érem a Catalunya. La resposta però el temps me l'aniria mostrant, a poc a poc.

Al ferri, amb el ministre d'afers exteriors d'Estònia llegint el diari darrera meu

A finals d'estiu, un amic que era al parlament el dia que els indignats el van intentar bloquejar em comentava "te'n faries creus la quantitat de parlamentaris que anaven en transport públic", i el meu cap va tornar automàticament cap al nord, a Finlàndia aquesta vegada, on la Saara (una amiga finesa) m'explicava que la seva mare coincidia sovint a la cua per comprar el bitllet de transport públic amb la presidenta, perquè allà la presidenta es movia en general en transport públic i sense seguretat. "La presidenta!" vaig pensar jo, no era una diputada d'un parlament regional no, era la presidenta d'un estat, i feia cua per comprar el bitllet d'autobus per anar al parlament.

Tornant a Catalunya, vaig tenir ocasió de coincidir amb l'Artur Mas ara fa poc, en un sopar d'aquests protocolaris, envoltat dels "seus". Em va semblar una persona enfeinada, molt poc accessible, va arribar en un d'aquests cotxes negres de gamma alta. Semblava estar en un altre nivell, diferent a la resta de ciutadans. I mentre sopava allà no vaig poder evitar recordar que feia poc havia coincidit amb el president d'Estònia, quan vaig anar a tocar al festival folk de Viljandi. Era dret, al meu costat fent una cervesa, vestit amb texans i una camisa, jo me'l mirava perquè la cara m'era familiar, fins que l'home del "pinganillo" que el va venir a cridar em va fer adonar que era ell. Només portava un segurata, passejava tot sol i parlava amb la gent amb tota tranquilitat. Estava de "visita oficial".

Qüestions de proximitat, d'actitud dels mateixos polítics i els ciutadans i en parlar d'actitud inevitablement penso en Suïssa, on una amiga m'intentava explicar el funcionament de la seva democràcia directa, de com les decisions importants es referendaven, de com el cap d'Estat és un càrrec rotatiu entre set persones que tenen exactament el mateix poder. Vaig pensar en la mobilitat que això representa i em va tornar la imatge del parlament català: gairebé no recordo cessions de poder o ni tan sols dimissions, malgrat els escàndols (Millet, Pretòria, etc) i diria que només he vist un referèndum a la meva vida de votant (el de l'Estatut fallit, on l'opinió del poble va comptar ben poc). Les cadires del nostre parlament semblen massa còmodes..

I quan totes aquestes comparatives em feien evident que els polítics catalans no eren (o no actuaven com a) ciutadans "normals", que aquí aparentaven ser una elit especialitzada, erudita, superior. Llavors vaig témer una independència propera: no oblidem que només som una "comunidad autonoma" més, dins l'estat espanyol. Ara són representants públics regionals, "de segona", No vull ni pensar com actuaran quan tinguem un Estat propi.

"el poble no ha de témer als seus governants, són els governants els que han de témer al poble"

a garrotín, a garrotan..

2011-11-08T20:47:00.002+01:00

No he set mai gaire de fer garrotins (en aquesta terra som més de corrandes), però la darrera setmana he tingut ocasió de redescobrir-los i practicar-los.

Primer marxant lluny enllà, cap a les terres de l'Anoia: a la festa de la ratafia a Igualada, veient com els "amics de la ratafia" han aconseguit consolidar una festa amb 45 ratafies casolanes a concurs i someliers professionals, i veient també com de perjudicial pel cos humà pot ser la ingesta massiva de ratafia casolana i la posterior ingesta de dens estufat de vedella cuinat (òbviament) amb ratafia. Concert poc mogut, però els garrotins, això sí, es van allargar més d'una hora!

Per si m'hagués pogut semblar poc, l'endemà anem "al costat" d'Igualada, a Llorenç del Penedès (si, jo tampoc sabia que existia aquest poble i resulta que té 5 o 6 vegades més habitants que Riudaura!), i després del dinar del correllengua a cantar! la veritat és que vaig quedar encantat amb la gent d'aquest poble i l'atenció que em paraven (potser es sorprenien de trobar un Riudaurenc tan avall?), cantar sol primer, però en acabat tocant juntament amb els Bergants (un grup molt interessant de l'Anoia), concert bastant improvitzat però molt divertit, amb garrotins que s'allargaven al final, com no.

I així és la vida, quan tot sembla haver acabat en realitat tot just comença: encara faltava formar part d'un documental sobre el món rural, i passar el vespre a la castanyada popular del nucli antic d'Olot amb la Greda, tocant i cantant cançons a la vora del foc amb una gent fantàstica i allargant improvitzacions (aquí malgrat els garrotins no vam oblidar les nostres corrandes) fins tard. I finalment dues excursions més a l'estranger, a Girona, primer al bicicrucis (uns 150 individus ebris amb bicicleta de bar en bar), i dissabte a la barraca de maulets, sota una subtil pluja amb un públic serè i variat vam aconseguir (també) arrencar una bona colla de garrotins als presents.

I així anem, a garrotín, a garrotan...

final del camí

2011-10-05T21:00:00.004+02:00

I es que després de dos mesos donant voltes per Europa (bé, pels extrems del continent), amb l'acordió a l'esquena, tocava acabar el camí a casa, a Catalunya, a la Garrotxa.

I va ser sense saber-ho, així de sobte, que em vaig trobar amb un concert entre amics a l'ateneu popular 217 a Olot, un concert d'aquells per recordar, amb la gent ballant, cantant i patint calor dins del local.
Era un preludi, encara quedaven algunes sorpreses: Festes del Tura, amb l'honor de poder fer cantar l'aigat d'Olot a milers de joves borratxos i molls al final del ball de l'hora (gràcies a la gent de weke weke) i amb un grandíssim concert de la Greda Street band l'endemà..

I el darrer dia de festes una dura excursió (dura, per l'exagerada ressaca) als confins de la comarca, a Lladó, a celebrar la diada fent cantar i ballar els veïns d'aquest desconegut poble empordanès. Un poble viu amb una associació potent, enveja sana, molt per aprendre!

At home: a casa / doma / სახლში / kodus / kotona

2011-08-04T22:38:00.013+02:00

I aquest títol no és només pel fet de que ja hagi arribat a Riudaura, a casa, a la meva terra, sinó perquè durant un mes que he passat donant voltes m'he sentit arreu com a casa.

I és que de tot el mes, només dues nits vaig passar-les en hostals (i malgrat tot, en un ambient increïblement familiar i agradable), tot la resta de casa en casa, acollit per una gent magnífica arreu, una manera única d'entrar (literalment) als països que anava visitant, una manera amable de compartir maneres de veure el món, cultures. Fer un cafè tranquil·lament al menjador i parlar és (i ha estat) per mi molt més interessant que qualsevol tour turístic pel barri "maco" de la ciutat.

Trobar-te a tu mateix a més de 4.000km de Riudaura dient que "vaig a casa", quan estava anant cap a Tblisi després d'una excursió, és una d'aquelles petites coses que et fan pensar i et fan somriure.

Ha estat un mes de voltar, 6 països, 5 avions, fred, calor, concerts, "folk" d'arreu, amics (amigues, de fet) i records, moltes imatges, moltes experiències, societats diferents (o no tant), persones. Moltes petites coses irrellevants per recordar.

And this title is not just the fact that I'm in Riudaura, at home, on my land, so it's also because for a month I've been travelling around I felt everywhere at home.

Only two nights, in the hole month I spent in hostels (and yet, in a familiar and incredibly nice environment), and all other time going house to house, home to home greeted by a wonderful people everywhere. A unique way of get in (literally) the different countries I have been in, a nice way to share ways of seeing and understanding the world, to share cultures.
Just take a warm coffee at "home" and have some talks is (and it have been) much more interesting to me than any tourist sight-seeing tour around the "cool" neighborhood of the city.

Finding yourself more than 4.000km far from Riudaura saying that "I'm going home" when I was going to Tbilisi after a trip, is one of those little things that make you think about, and make you smile.

It was a month around, 6 countries, 5 planes, cold and warm weather, concerts, "folk" from all over, friends (mainly female friends, actually) and memories, many images, many experiences, different societies (or not so), people.
Many small irrelevant things to remember.

Folk!

2011-08-01T11:17:00.008+02:00

Els que em coneixeu sabeu que sempre he set contrari al fet d'agafar la música popular i convertir-la en "folklore", molt bonic i molt "macu" a dalt d'un escenari però molt artificial també. Per mi el "folk" de veritat s'ha de portar al carrer, a cada casa, cada individu de la societat ha de fer-se'l seu i viure'l.
Tot i això, aquestes darreres setmanes, els festivals on he participat es basaven en aquest folk "folkloritzat", i no en tinc pas una opinió negativa, doncs (malgrat tot) han estat punt de trobada i mostra de cultures i tradicions d'arreu.

A Tartu, enguany coincidien dos festivals: l'Europeade (una mena de trobada d'esbarts dansaires d'arreu d'Europa - no UE sinó "Europa") i els Hanseatic days (No vaig acabar d'entendre en què consistia.. hehe). Resultat: Tartu a rebentar de gent (no podies ni caminar pels carrers) i concerts i actuacions a cada cantonada, entre les quals: taller de danses tradicionals catalanes a càrrec de Marc August Muntanya (estrany veure el meu nom a la premsa i a tots els cartells...!).

EL primer dia vaig fer honor als meus orígens, doncs el taller començava a les 18:30 i a les 18:25 va començar a ploure de manera diguem-ne intensa, de manera que es va suspendre (sort, ja que jo no havia dormit i els meus teloners éren nenes de 12 anys fent aeròbic...), la deixem caure, ja ho diuen...
El segon dia vam fer el taller, gairebé una hora més tard del compte i sense gaire gent (en teoria era un taller conjunt amb danses estonianes, que al final no va ser), Pocs i estonians era una mescla complicada: ballar el tio Pep sense alcohol per ells era "complicat" hehe, però finalment va anar prou bé i van estar la mar de contents!

Després de Tartu "relax", sauna i vespres a la fresca a casa la Monica (la germana de la Maarja, una amiga estoniana) i breu excursió a Happsalu i Hiiumaa amb la Merilin. Curiós, estar dos catalans i dues estonianes i parlar en català com la cosa més natural del món...

I finalment Viljandi: Havia sentit parlar molt del festival, doncs és molt i molt conegut a Estònia, així que un cop instal·lat a casa la Kadri a Kopu (una casa de pagès a 20km de Viljandi) vaig decidir anar a veure què tal: el programa estava a l'alçada, però els preus també! i jo sense saber res dels georgians! Per sort els vaig trobar pel carrer i vam quedar entesos, tocaven dos dies però volien que toqués amb ells el dissabte, el dia "gros" del festival, que tocaven a l'escenari principal. "No cal assajar, vine una hora abans per les proves de so". I així va ser.

Davant una gentada d'estonians els de Geòrgia van començar el concert: vestits tradicionals i cançons a tres i quatre veus increïbles acompanyats per balls espectaculars. I en Marc al "backstage" ben nerviós fins que em van presentar: a friend from Catalonia... i som-hi. Corrandes de Beget mesclades amb "corrandes" (diguem-ne així) d'una regió de l'est de Geòrgia, de dues cançons, de dues cultures en vam fer una. Molt bonic francament. Estrany saber que la meva cara estava sortint en una pantalla gegant mentre cantava en català a Estònia enmig d'un grup de georgians, però això sí, vaig acabar la darrera corranda amb un "Catalonia is not Spain!"

I després de tocar: a celebrar-ho, i a veure un munt de concerts de tota mena, fins a arribar gairebé al xoc cultural... Molt de nivell, moltíssim! llàstima que l'ambient a fora dels concerts fós principalment de "alcohol ná má", però en general va estar tot molt bé!

I res, després cap a Tallinn ahir a la nit i avui travessar el Bàltic. El viatge ja s'acaba. Uns quants dies a Helsinki, a acabar de disfrutar d'aquestes curtes "nits" i tornar cap a la terra: cap a Riudaura.

Sakartvelo (II)

2011-07-22T15:50:00.007+02:00

A Riga, altra vegada. Una ciutat que m'és familiar, però estranya per mi: és la cinquena vegada que hi sóc, i sempre hi he estat de pas i gairebé sempre sol.

A Riga, amb el cap espès (ressaca + no haver dormit res), mig a Tartu on demà he de fer un taller de balls tradicionals, i mig a Geòrgia, encara.

Vaig marxar de Tblisi de la millor manera, després de participar en el festival Art-Geni juntament amb el grup de folk georgià "chveneburebi", tocant un mix entre corrandes i una cançó georgiana. Una barreja estranya però amb un resultat sorprenent, i la resposta del públic: brutal! quina ilusió! Tant, que (voltes que dóna la vida) ells actuen a Viljandi a Estònia i m'han convidat a tornar a actuar amb ells allà. Serà curiós.

Geòrgia ja em queda enrere, amb moltíssimes ganes de tornar-hi.
Xarnera entre Àsia i Europa, entre Rússia i el pròxim orient, Geòrgia, és un país curiós, un racó de món però posat al mig de tot, on el temps sembla haver-se aturat durant anys, i que ara té pressa per ser "modern".

Una cultura riquíssima, i una gent impressionant, que et deixa sense paraules. M'emporto una motxilla plena d'alcohol, però també m'emporto dins meu tot allò que he viscut, tota la gent que he conegut, tot el que he pogut entendre i el que m'ha quedat pendent, molta informació per païr.

Sakartvelo (I)

2011-07-17T19:23:00.007+02:00

Vaig arribar a Geòrgia de matinada, sense massa idees clares d'on anava ni de què trobaria, i en poques hores una cosa ja es va fer evident: si a la rep. Txeca em vaig sentir com a casa aquí em sentiria "a casa". L'hospitalitat a Geòrgia és increïble.

Durant aquesta setmana he voltat pel País i l'he descobert de la mà de la seva gent (una gent extremadament amable). Un País on sembla que el temps s'aturà durant 25 anys: guerres, canvis socials, etc. i que ara, amb una certa pressa s'empeny endavant amb força. Edificis que des de mitjan de l'època soviètica no s'han tocat i semblen caure a trossos amaguen pisos maquíssims al més pur estil "europeu".

He descobert també un sistema interessant de transport públic, la "marshutka", furgonetes que van voltant per la ciutat (amb un itinerari fixe marcat amb un número, però que només pots saber preguntant ja que no estan escrits enlloc) on pot pujar-hi tanta gent com i càpiga. I les parades? arreu on els hi facis un senyal per aturar-se. I la conducció? buf, és com un joc de cònsola. però en general, tots els cotxes. M'explicaré millor: Imagineu la típica persecució de pel·lícula esquivant cotxes a banda i banda, a tota òstia i adelantant a tot arreu (linies contínues, revolts, cruïlles, etc). Doncs ara imagineu tots els cotxes fent això (inclòs els de la policia sense anar d'emergència), així és la conducció aquí, divertida :)

A banda, he descobert tota mena de menjars i coses curioses, he estat davant de muntanyes de 5.000m, he après a fer el pa tradicional (puri), he vist un arbre de 900 anys, he estat a l'observatori astronòmic més gran de la Unió Soviètica, he tastat vodka i vi casolans, m'han confós per Jesucrist, m'han intentat casar i han ubicat Catalunya a "Iugoslàvia", ah, i també resulta que jugo al barça... hehe

Però el més important, el que comforma un País és la seva gent, una gent magnífica i hospitalaria, tota una sorpresa (en positiu).

I res, fins aquí donant voltes, i ara ja em comença a tocar treure l'acordió de la funda: dimecres assaig i dijous concert conjunt amb un dels grups de folk més coneguts de Geòrgia, a la cloenda d'un festival folk a Tblisi. I dissabte i diumenge cap a Tartu (Estònia) a fer tallers de danses tradicionals durant els Hanseatic days.

Pas a pas: A fer sonar la música de la meva terra pel món!

Renneská 27

2011-07-10T17:42:00.006+02:00

Des d'un cafè a Riga, intento repassar mentalment aquests primers dies de viatge per la República Txeca, posar ordre i intentar explicar alguna cosa interessant... costa, després de dormir poc, ressaca i avions: costa, però s'intentarà.

Des que vaig arribar a Brno vaig tenir clares dues coses: Una és que em sentiria com a casa: quan vaig veure la meva amiga txeca la Jitka, semblava que no havia passat el temps! la segona és que l'alcohol no tindria un paper secundari...

Així és, en 4 dies he tingut la oportunitat de veure moltes representacions de folklore txec, i en la més important, una dansa sobre la mort a Brno, la "moraleja" de l'"assuntu" era que siguis qui siguis la mort se't emporta, encara que intentis parlar amb ella, peeeerò: si li ofereixes alcohol te'n lliures! probablement aquí l'origen de moltes coses.. hehe.

Entre altres coses he de comentar que vaig venir en un avió amb tota la plantilla de la Santa Coloma de futbol (que anaven a l'euro league o a emborratxar-se, no van saber-m'ho dir), en David Guetta (vaig saber qui era pq el tenia a davant i també a la revista de l'avió) i una parella, que dos dies després vaig tornar a trobar i resulta que el germà del noi (anglès) es va casar a Riudaura, i endevineu qui el va casar? doncs sí, la il·lustríssima Eulàlia!

També vaig estar en un campament escolta on vaig aprendre dues coses principalment: una és que tot veient el meu esceptiscisme davant tota la parafernàlia i protocol amb la bandera la seva resposta va ser contundent: "com vols tenir cura del teu País si no ets capaç de tenir cura d'una bandera?". L'altre va ser descobrir fades, marxant del camp, de nit, trobar centenars o milers de cuques de llum volant lentament (no n'havia vist mai tantes, ni les havia vist mai volar!!) al meu voltant, igual que en un conte de fades!!

I res, com podeu imaginar: una colla de dies voltant per els racons menys turístics del País, caminant les seves muntanyes, descobrint el seu folklore i sobretot la seva gent. Uns dies on m'he sentit com a casa, tant a Brno com a Vizovice (el poble de la Jitka), moltes coses viscudes, i moltes per davant: ara Riga, i aquesta matinada ja m'esperen a Geòrgia. A l'extrem d'Europa, lluny de tot.

Me'n vaig!

2011-07-06T10:42:00.002+02:00

Comença el camí, altra vegada amb l'acordió a l'esquena me'n vai per aquests móns de déu.
De la Garrotxa a Gràcia, i aquest matí cap a Barcelona, i cap al primer avió.

M'esperen davant meu Vienna i Brno, un primer pas, després Tblisi (Geòrgia) i finalment Riga, Tartu i Helsinki. Amb concerts i tallers de danses confirmats i per confirmar, sense ni un duro, sense uns plans massa definits però amb alguns amics, i sobretot: amb moltes ganes!

Altra vegada a fer País, a portar la música que m'ha donat aquesta terra pel món: som-hi!

per la Toscana

2011-05-23T01:40:00.014+02:00

La Toscana d'entrada vindria a ser (a ulls d'un pastor) com l'Empordà, però amb tres grans diferències: l'art renaixentista, la pasta (omnipresent) i el trànsit (no és Nàpols, però els senyals són simplement orientatius). Aquest darrer punt em va quedar especialment clar a Florència.

A Florència anar amb bici és molt divertit. Per començar, les bicis no es compren, es roben (amb candau inclòs) i es repinten de qualsevol manera, sense dissimular massa. Així, la majoria de bicis tenen un aspecte diguem-ne atrotinat i amb diverses capes de pintura malfetes. Un cop aconseguida la bici comença l'aventura de debò: despareixen els senyals de trànsit, direccions, semàfors, etc. circular pels carrers vol dir esquivar els cotxes que vénen de cara, girar per on es vulgui i senzillament procurar no ser atropellat i no atropellar cap guiri despistat. Tot, òbviament sota l'atenta mirada de la policia (que mira com passes en direcció prohibida i saltan-te un semàfor sense dir res).

Aquesta va ser una de les primeres impressions a Florència, des del pis de la Sílvia, la Sole la Chicca, l'Alice i l'Irina (aquesta darrera és un pòster d'intimissimi de més de 2m que presideix el menjador al costat de l'estelada). I tot un seguit de personatges curiosos que anaven i venien. Molt bona pasta, molt males herbes; és el que té Florència.

De Florència a Bologna, ciutat d'estudiants, ciutat porticada (és la que té més carrers porticats d'Itàlia, i diria que del món!), a la acampada per una democràcia real.
Itàlia no és Espanya, ni Catalunya. Malgrat les ganes d'uns pocs de tirar endavant la protesta d'indignats, el plantejament i el seguiment deixaven entreveure un més que possible fracàs (esperem que m'equivoqui!). No obstant, allà vam participar de l'assemblea, vam intercanviar opinions i va sonar l'acordió.
Pendents (molt pendents) de tot el que anava passant a Barcelona i Madrid.

Tornada a Florència, on els Carabinieri "m'informen" que no puc tocar al carrer, cagumtot, tant divertit que hauria set veure els ramats de japonesos ballant el "tio Pep"..!

I finalment cap a casa altra vegada, d'aquí a unes hores. Mentre espero l'autobús que em durà a passar la nit a l'airoport veig els resultats electorals, i malgrat la victòria a Riudaura, malgrat l'ascens de la CUP tinc la sensació que hem estat tristament vençuts per un grapat de corruptes i racistes. Ens esperen uns anys de feina, de lluita.
No en tinc cap dubte.

Éire

2011-03-16T11:06:00.003+01:00

Ja torno a ser a casa, a Riudaura. A aquesta vall verda i plena d'aigua (massa, gairebé com a l'any 40).

Torno amb les maletes més buides, però carregat d'experiències i records.
Amb uns quants dies he descobert aquest país d'una manera diferent i amb uns guies de primera i sobretot, m'han donat l'oportunitat de portar una petitíssima part de la nostra cultura a aquella terra.

A Belfast, el dissabte amb castells, bitlles catalanes i cantant amb els protagonistes (en 1a persona) de la història recent d'Irlanda del Nord, intercanviant el so de les nostres cultures en un combat de cançons.
Fins a Dublin, amb la sensació de que s'estava ensenyant Catalunya al món, amb una colla de catalans i catalanes trempadíssims i amb l'oportunitat impagable de veure els irlandesos ballant el "tio Pep" i el "little John when he dances..".

Torno amb ganes de tornar.

Belfast, 12th of March

2011-03-07T16:36:00.002+01:00

"international"

2011-03-03T19:57:00.003+01:00

Amb l'acordió a l'esquena i totes les cançons que he anat aprenent per aquesta terra aspra i sobretot amb les apreses a Riudaura me'n vaig a fer soroll a Irlanda, a portar el meu petit gra de sorra per mostrar la cultura catalana a aquella illa.

El dissabte 12 de març a Belfast i el diumenge 13 a Dublin: el "catalan day" i el "catalan cultural festival".

records...

2010-12-14T13:19:00.005+01:00

Remenant he trobat aquesta foto.. quina gràcia!

Això és la Festa Major de la UdG al 2007...

2010-11-03T19:56:00.000+01:00

Mini talla, 4x2,5cm

2010-04-15T20:08:00.000+02:00

Tornem-hi!

2010-04-08T21:37:00.002+02:00

Primavera: temps de tondre ovelles, trec doncs les tisores, la pedra, la faixa i la paciència.
Paciència no pas per la duresa de la feina, si no pels mil "urbanites" que vindran a veure "que bonic" que és això dels oficis "perduts".
Paciència per sentir de fons els comentaris d'algun avi (habitualment castellanoparlant) que ell això ho havia fet tants anys i que faig malament això i allò altre...
Paciència per acceptar que gairebé no hi ha cap més "jove" que tingui ganes de mantenir viu (encara que sigui per anar a fires) aquest coneixement mil·lenari.
Paciència.

poliki poliki...

2010-04-08T21:33:00.000+02:00

CARNESTOLTES 2010 !!

2010-02-17T16:36:00.003+01:00

"http://www.facebook.com/l/28a74;www.youtube.com/watch?v=L2KsUXPZKCM"

--

la Deu, 7 de novembre 2009

2009-11-14T18:34:00.004+01:00

" Bona nit a tothom, ja tornem a ser a la Deu.

Primer de tot, i abans que me'n oblidi volia donar les gràcies al meu Sastre, el que em va fer el vestit d'hereu i porta uns quants anys fent-ne.

També volia donar les gràcies a la meva xicota, la Cristina, per la paciència. I als meus pares, sobretot a la meva mare que tantes vegades ha anat a tancar-me les ovelles mentre jo me'n anava a fer d'hereu amunt i avall.

I finalment a la meva pubilla, la Laura. Sense ella aquest any no hauria set el mateix. Amb ella hem descobert què és realment ser hereu i pubilla.
Gràcies a la teva perseverança Laura, hem sortit, ens hem mogut i hem representat la nostra comarca arreu de Catalunya.
A mi ja se m'acaba aquesta nit, però a tu et queda encara tot un any: un aplaudiment per la pubilla de les comarques gironines!

Bé, ja tornem a ser aquí a la Deu, però no hi som pas tots. Falten molts amics i familiars que no han pogut venir, i és que en el sí d'una família treballadora pagar 45 euros per persona per un sopar, és una despesa molt important.

El problema, al meu entendre però no és del preu, ja que és el que val tot això, el problema entenc que és la mentalitat amb que s'organitza aquest acte.
Un acte que hauria de ser obert a tothom i que es fa a porta tancada, i que s'acaba en una discoteca, també a porta tancada pagant entrada.

No oblidem, que els mateixos que organitzen aquest acte tant catalanista són els mateixos que fa uns anys van portar el príncipe de España a la nostra comarca, i no oblidem que la monarquia és una herència directa del franquisme.

Penso, que abans no veurem aquesta elecció en un lloc obert a tothom,on tots els garrotxins i garrotxines que puguin venir sense necessitat de pagar, han de canviar encara moltes coses.

Finalment, voldria dir al nou hereu que treballi, que lluiti, que se senti orgullós de ser Garrotxí i de ser Català. Que sigui l'hereu de tots i totes, dels amics del príncipe de España i els sopars de 45 euros, però també de tots els altres. Que es mogui, que sigui crític i que sigui ferm.

Moltes gràcies i visca la terra lliure! "

Hispanidaz

2009-10-12T23:20:00.003+02:00

Ja hi tornem: L'exèrcit per Madrid, orgull de pàtria, del passat. Però què carai celebren?
Recorden que Colom (semblaria ser que un Català enfrontat amb els reis catòlics), va desembarcar a Amèrica fa 517 anys, no caldria recordar que allò va ser l'inici d'una massacre en molts sentits. Però bé, ells se senten orgullosos del seu passat imperialista i colonitzador, i nosaltres els hi fem botifarra.

Molt bonica diada de la greda a Argelaguer per reivindicar amb alegria, música, cultura i festa el que ja sabem:
Els catalans NO som espanyols, ni volem ser-ho.

sense aparatu!

2009-10-12T23:02:00.003+02:00

Qui espera desespera, diuen.
Esperem que no sigui aquest el cas, doncs per poder fer anar el nou acordió (el vell està apunt de dir prou..) m'hauré d'esperar al 2011! sisi, dos anys, i perquè? doncs perquè és el que vulgarment anomenaríem un "pepinu!", o sigui, un acordió fet a mà per Marc Serafini (prop de Tolosa, Occitania), bé, a mà i a mida. I això no només té un preu (collons si el té) sinó que a més té un temps.
Esperem però, que l'espera valgui la pena.
Mentrestant, el meu pobre acordió (que m'acompanya des de fa una colla d'anys) va rebent pedaços d'allò més originals; un tap de boli "bic", gomes "de lligar enciams", trossets de cartró, etc....
Però bé, per si l'espera s'allarga massa i els pedaços no apedacen, he demanat encara un altre acordió, ara bé: el més "abaratu" que he pogut trobar en diatònic, però amb més botons que el que tinc ara, com? doncs ben senzill: fabricat a la Xina amb materials i mà d'obra barats... bé, mentre soni un parell d'anys i pugui anar fent ballar gent, ja en fai prou..!
apaaaa!

et factum est ita

2008-11-13T20:46:00.003+01:00

La comarca cercava hereu i l'hereu cercava comarca. Doncs el poble era petit i la barretina morada, i amb esclops, ja se sap que es marxa bé, sobretot ara quan plou, i encara més a l'hivern i si es porta el sarró ben ple encara millor.

Així doncs amb una bona i abundant teca a taula (ironia..) varem aplegar-nos tre o quatre sagals i sagales dels volts d'Olot, o sigui "La Garrotxa". Tot plegat res, unes 800 persones disposades a pagar un dineral per cobrir les necessitats de la gent del CIT (per compensar l'excés de catalanitat en diades així es veuen obligats a portar el príncep d'Espanya de tant en tant, i és clar, això val diners)..

Així doncs, amb les butxaques buides i els estomacs mig buits varem triar un hereu i una pubilla. Ella ben tremada, de les planes. Ell, jo, el pastor que anava amb sarró i esclops.

Bé doncs, ja sóc hereu, vaja més hereu (del poble i de la comarca). Algú em va dir que ser hereu era vetllar per la cultura catalana, pel patrimoni, per la terra. ai mare! no sé pas que salvarem d'aquesta Garrotxa... només espero que s'acabi el meu pubillatge abans que obrin Barcons i s'acabi d'aixafar el que quedava sencer... aiam si encara ens carregaran el mort a nosaltres ara!

Pèire lo de las crabas

2008-09-18T02:03:00.003+02:00

Així més o menus sonaria això en occità (en occità patxangueru).

Peredelescabres ja és un artista famós i reconegut arreu del territori (del territori riudaurenc, s'entén).

Qui havia de dir que acabaria tocant per aquests móns de déu amb aquest nom, jo que sempre he tingut un cert, diguem-ne odi, vers les maleïdes cabres...

Bé, siguin cabres o siguin ovelles, sigui Marc o sigui Pere, la cosa va començar "a tot tai", en quantitat (en qualitat tan baixa com sempre...); després d'una apretada agenda per festes del Tura amb una actuació diària (em sembla que no n'hi va haver cap que mereixi el qualificatiu de concert), va seguir un breu però contundent concert (ara si) a Pardines, on nostres harmonies van portar la tan requerida pluja i ens obligaren a prendre la xocolata calenta (la de menjar, malpensats) a cobert, on la música no va parar.
Finalment una breu aparició a l'acte de suport a en Xevi de Molotoff (i tant breu, unes corrandes i tres o quatre cançons inacabades) i ja hi ha prou motius per merèixer, jo, l'il·lustre "pastor" una pàgina sencera a un diari d'abast internacional (més enllà de Riudaura), "La Garrotxa".

Així va anar tot...

2008-06-22T11:13:00.000+02:00

En Marc, acompanyat de la Nina, va atravessar les tres repúbliques Bàltiques en divertits autobusos, primer fins a Riga i després cap a Vilnius, allà va descobrir una ciutat de la que no en sabia res. Un “relaxant” autocar nocturn, de conducció temeraria i amb personal borratxo a l'interior el va portar fins a Varsòvia, on una amiga (del país) els va acollir i els hi va ensenyar la ciutat.

La següent parada Gdansk, aquest cop amb tren, després de descobrir com n'és de difícil agafar un tren a Polònia (especialment si no parles polonès), però com són de ben parits els polonesos (que t'ajuden sense demanar-els-hi i sense pensar-s'ho). La ciutat de Gdansk va ser encantadora, la platja curiosa (per definir-la d'alguna manera), l'alberg encara més curiós però la gent força trempada, en Marc va sotmetre's a una sessió de tortura amb un polonès i un vespre van anar a veure un partit de l'eurocup on jugava polònia, amb pantalla gegant i centenars de “hooligans” cap rapats polonesos.

El tren nocturn els portaria cap a la següent parada del camí, Berlin, no sense problemes a l'hora de marxar (la informació a les estacions poloneses és.. diguem-ne més aviat escassa, justa de temps i només en polonès), però altre cop, la gent d'aquest país són la mar de trempats i tothom està predisposat a ajudar-te. Finalment van arribar a la capital alemanya.

Berlin els esperava amb un dia plujós, les amigues de la Nina reberen els hostes amb els braços oberts, i aquests gaudiren d'una visita per la ciutat de dia, la vida en un pis d'estudiants al vespre i la festa nocturna.

L'endemà de nou partiren, en bus cap a Hamburg, l'autobus va ser colpidorament comfortable i nou, i el conductor exageradament amable (“és un plaer per mi conduir-los fins a hamburg” va dir només d'arrencar), un xoc després de masses ores en la mena de busos de les repúbliques Bàltiques.

De Hamburg a Lüneburg, vaja a Winsen el petit poblet de la Nina, allà els viatjants van estar-s'hi dos bonics dies, disfrutant de la encantadorra ciutat de Lüneburg, de la cervesa alemanya, de l'ska fet per un grup que portava tocant 30 anys...

I en Marc de nou s'embarcava en un tren, nocturn altra vegada, vers Zurich. Trista despedida a l'estació i mogut viatge (moviment de gent tota la nit) en un comfortable tren amb una revisora castellana i de la ceba (de la seva ceba).

Zurich, seu de l'eurocup, estació gegant, militars armats, de fet tots els suïssos tenen l'arma oficial a casa (l'exèrcit és el poble), moviment. En Marc va estar a Zurich amb un amic del seu germà que el va acollir francament bé, passejada per tota la ciutat, racons i raconets, i a la nit a veure el partit Àustria – Alemanya amb una colla d'amics. L'endemà altre cop el tren estava esperant.

En Marc va atravessar tots els alps amb els extremadament nets i puntuals trens suïssos, i a migdia estava a Como, a la frontera. Allà per primera vegada en Marc va entendre les converses de la gent del carrer, sensació esrtanya al principi.

Tarda a Milà, altre cop a casa d'un desconegut, el germà d'una amiga d'Estònia, pis d'estudiants, poc hospitalaris d'entrada però al vespre tot veient jugar Itàlia contra França i amb cervesa, calimotxo i herbes medicinals d'aquelles que es fumen, en Marc va comfraternitzar amb el company d'habitació, un nano de Cartagena que estava en contra dels golfs, urbanitzacions i tota la pesca que tenen per allà...

Al matí l'esperava un altre tren, de fet uns quants, la idea fixa al cap de'n Marc era la d'esquivar França dins del possible; si havia de trepitjar sòl francès ho faria, a desgrat, però intentaria arribar a terra catalana quan el sol decaigués a l'horitzó.

El primer tren el va compartir amb un curiós artista “Maurizio del piano”, un escultor mig bohemi que li va explicar mitja vida, després a l'estació un vagabund molt brut i demacrat amb una pinta una mica xunga va començar a incordiar a en Marc, que inspirat li va dir: “tens gana?” l'home va somriure, es van asseure a terra a l'estació i van compartir una pizza tot parlant.

Al següent tren va trobar-se amb dos immigrants il·legals als quals va ajudar, i amb els quals va compartir unes quantes hores de viatge i canvis d'estació, eren kurds, un d'Iraq i l'altre de Siria i anaven vers el nord d'Europa a trobar familiars, a viure. Portaven el que duien posat, pantalons, samarreta i quatre calers. Res més.

Hores d'interessantíssima conversa amb un anglès precari, intercanvi de visions del món,... després de distreure una patrulla perquè poguéssin sortir del tren, en Marc els va despedir; bona sort.

Poc a poc La terra catalana es veia més propera, la vaga de tren havia alterat els seus plans però no del tot, moltes hores de tren al costat del meditarrani i parades de sempre menys de mitja hora, el feien sentir amb ganes d'arribar.

Marsella, després de què li oferíssin tota mena de drogues en Marc va deixar Marsella vers narbona, i Narbona vers Perpinyà, arribava tard, dues noies del Quebec l'ajudaren a trobar allotjament a la capital nord catalana.

Arribava a les 23h a terra catalana, després de 15 hores de tren en Marc havia burlat França i se'n volia anr de cap al llit, però l'esperava una darrera sorpresa; A l¡alberg un grup d'amics de llocs ben dierents estaven bevent vi, amb dues guitarres i un violí, i la noia encarregada de l'Alberg era Txeca i amb una veu preciosa, així que en Marc va portar l'acordió i van posar-se a cantar, tocar, beure vi i fumar fins tard.

L'endemà Cerbère, un dona gran ensenyà en Marc com anar fins a Portbou sense pagar bitllet, Figueres, Teisa, tard com sempre, car com sempre. Olot. Riudaura. Ja tornava a ser a casa.

transport

2008-06-16T09:55:00.000+02:00

Què més puc dir dels autobusos a les republiques bàltiques.. adelantaments a dreta i esquerra en carreteres d'un sol carril, veure els cotxes que venen de cares com surten de la carretera per no xocar, la cara dels camions que veuen passar l'autocar per la dreta, l'autocar que de tant en tant surt de la carretera per despiste.. el conductor i els passatgers bevent, cridant,...

D'aquesta manera vam arribar a Polonia, allàa els desplacaments van ser en tren, i la cosa no va pas millorar gaire; tot en polonès, la dona d'informacio presumptament borratxa, ens venen tiquets per un tren que marxava un minut mées tard, els trens canvien de via i d'hora sense anunciar-ho enlloc, o anunciant-ho tard i nomées pels altaveus i en polones (a la pantalla encara esta indicat erroniament..)... en fi, tot plegat un xic caotic, ara bé, la gent una passada, tothom sempre disposat a ajudar-te, aturan-te per l'estacio i guian-te,.. sort que hi ha bona gent!!

La següuent parada Alemanya i Suissa... trens i autocars aqui estan a anys llum de diferèencia, aixo es comfort i comoditat,....

avall que fa baixada

2008-06-13T10:47:00.000+02:00

Vilnius - Varsòvia, divertit autocar nocturn, més de vuit hores, els normals adelantaments temeraris per dreta i esquerra esperant sempre que els altres s'apartin (i havien de fer-ho!), però ara de nit. L'autobus ple a vessar, un home jaient al passadís, dos paios bevent alcohol i parlant en rus davant nostre (parlant, en rus vol dir que semblava que es barallessin...), al final, després de tres ampolles de litre de ginebra van adormir-se abracats (tan monos...), un home gran que a cada parada em venia a parlar en polonès.. al final vam descobrir que l'home en algun moment de la nit no va tornar a pujar... ens el vam deixar? mmm... potser l'home em venia a dir que no marxéssim sense ell...
Varsòvia, de matí, l'Agnieszka amb un català casi perfecte, un dia, només un per descobrir aquesta meravellosa ciutat i estem rebentats de son.. voltes amunt i avall, menjar polonès, parcs, carrers, esglésies, fent el guiri. Al vespre jazz, ruta amb cotxe per els monuments i més menjar polonès (boníssim!).
L'endemà ens espera el tren cap a Gdansk, aquesta ciutat que va servir d'excusa per encetar la segona guerra mundial. A diferència de Varsòvia, Gdansk conserva parts antigues (Varsòvia va ser destruida durant la guerra i tot es refet de nou).
Un divertit Alberg, una antic edifici ferroviari amb ambient familiar, molt familiar però molt divertit, l'eurocopa arreu... polonia contra austria en pantalla gegant, una marea blanca i vermella.

Marxem per avall!!

2008-06-09T19:13:00.000+02:00

Vilnius; teclat sense accents (sense els accents que jo conec) i amb les lletres canviades de lloc.

Tartu ja queda enrere, Hem atravessat les tres republiques Baltiques en dos divertits trajectes d'autobus (quasi onze hores en total) on hem apres que la manera de conduir dels autobusos de Roma es placida i assenyada al costat dels conductors russos.

Resumint; del primer trajecte, fins a Riga anavem jo el meu germa i la Nina, i nomes dir que l'autocar anava mes de mitja hora tard i tot i aixi el conductor cap problema per parar a fer el cigarro cada hora...
El segon trajecte, Riga Vilnius va ser el divertit: El conductor, bevent a l'autocar (com ha de ser) i escoltant a tot volum tecno rus ens va ensenyar que ell era qui tenia mes collons a la carretera, adelantant camions en una carretera d'un carril amb cotxes de cara (cada vegada els altres cotxes havien de sortir de la carretera per no xocar), o be adelantant els camions a les mateixes carreteres per la dreta (passant pel voral, amb una roda fora de la carretera). A tot aixo afegiri el badallar constant, la musica a tope, les converses pel mobil,...

Finalment pero vam arribar a Vilnius, Lithuania es com els altres dos pla, boscos i prats, la diferencia: mes gent i algun turonet. a la capital hem passat un assolellat dia de passeig i repos, daqui a unes hores ens espera un altre divertit trajecte de mes de 8 hores (tranquils, portem cervesa de 7,3% i licor d'Estonia) de bus cap a Varsovia on per sort ens esperara l'Agnieszka amb l'esmorzar.

fent les maletes...

2008-06-05T09:46:00.000+02:00

Encara sóc aquí, gaudint de la claror de les nits, a dos dies per marxar.

Una setmana d'un relatiu estres entre exàmens, treballs, alcohol i una breu visita dels meus estimats pares.
Després, més exàmens, una caminada pel Bàltic (després de caminar més de 500 metres mar endins i no enfonsar-nos més que el genoll, vam renunciar a la possibilitat de nedar), platges només per dones, comiats, molts comiats i festes de comiat...
I encara aquí, els pocs que quedem.

Ahir jo vaig gaudir d'un ambient càlid i familiar a casa d'un militar francès (vaja, ell es considera català, és fill de Catalunya nord i al despatx té la bandera francesa i la senyera) que dóna classes a l'escola de defensa Bàltica. Un agradable vespre en família, bon menjar (embotit de la Cerdanya i xampany francès!) i bona companyia.
I a la nit em vaig trobar les dues amigues alemanyes que havien acollit a un bomber català, que no té ni un pèl de tonto, vaja de fet ara com ara no té gairebé ni un pèl...

Dos dies per marxar, però encara més de deu per arribar.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has d'esperar que el camí sigui llarg...

öö

2008-05-28T23:59:00.000+02:00

Són les tres, torno a "casa", a la residència. L'alcohol que porto al cos no és prou per alterar-me els sentits, o els meus sentits ja no s'alteren fàcilment. Sortim del bar, caminem de pressa, fa fred, porto jersei, jaqueta i mocador palestí.
El cel no és fosc del tot, comença a clarejar per algun costat. Quan hem entrat al bar a la una tot just començava a fosquejar. Les converses són breus, parlem del cel, de la nit, de la poca nit que hi ha, estem cansats.
La nit s'escurça cada vegada més de pressa, deixant al seu lloc una estranya claror, a poc a poc ha començat a marxar gent, poc a poc comences a fer-te a la idea que això ja s'acaba, que tota aquesta gent amb qui has estat convivint marxarà, cadascú fent el seu camí, i en quedarà el record, potser una amistat llunyana i potser algun retrobament en algun lloc, algun dia. No és només la gent que marxa, és el tot, la ciutat, aquesta estranya claror nocturna ara, que era foscor diürna fa uns mesos, la vida aquí, les costums, els carrers, les olors, les cares,... tot.
Quarts de quatre, ja sóc a l'habitació, em caldrà tancar la persiana, ja és quasi de dia, de fet no m'ha calgut ni encendre la llum de l'habitació.

Peterburg

2008-05-19T17:29:00.000+02:00

Encara no del tot situat a Tartu, l'autobús ja em torna a esperar; són les 5h del matí, les 4 a Catalunya, ja fa quasi un parell d'hores que és clar.
Ens esperen unes quantes hores a dins l'autocar, anem a Sant Petersburg, abans Leningrad, i encara abans Petrograd.

La frontera és, tal i com es pot suposar, un mur infranquejable, a un costat de riu els Estonians: soldats, funcionaris, controls, etc.. a l'altre els Russos, igual o més estrictes, al mig 100m de riu, que aïllen ambdós bandes, ni es veuen ni es volen veure. Militars a qui no agrada la seva feina i molt menys la gent, com nosaltres que passa per allà. Unes dues hores vam estar per travessar-les totes dues, especialment la russa, on a mi em van "retenir" una mitja hora, sense explicacions, sense paraules, finalment em van donar el passaport, ni gràcies, ni ja pots passar ni res; tot "correcte".

Sant Petersburg és, sens dubte una ciutat europea, de fet i fruit dels capritxos de diferents tzars, pots trobar-hi coses de les principals ciutats europees. Enormes edificis i grans espais a tot arreu, l'herència soviètica al costat dels palaus, a cada passa. Estàtues de tzars prop d'estàtues de dirigents comunistes, Mc Donalds i cartells nostàlgics de l'URSS.. Però sempre, als carrers un cert aire europeu, fins i tot en la gent, que tot i que en general mostren la pròpia arrogància russa, són molt més oberts de pensament que, per exemple a Moscou.

El viatge, va ser en certa manera, tres dies d'estress, a dalt l'autobus amb una guia que de ben segur prenia algun estimulant i amb gairebé tot programat al segon, pim pam, amunt i avall i mai quiets... calia veure-ho tot, o almenys intentar-ho.

El segon vespre però vam reunir-nos amb locals, exestudiants de Tartu i vam anar a fer un toc amb ells; vam descobrir la cara nocturna de la ciutat.. Van dur-nos a un espai "alternatiu" al bell mig de la ciutat, un espai obert, un gran solar amb sorra de platja, amb dos grans segurates que et registraven abans d'entrar.. (per estar segurs que no portaves ni vidre ni armes) a dins: reggae, Dj's, "platja", foc, ... bon ambient. Més tard vam decidir canviar, després de caminar pels carrers plens de borratxos, tres bars, tot brut (com tota la ciutat), amb gent molt borratxa i un parell de paios amb el cap ple de sang que queien per terra, llavors vam decidir tornar a la bombolla de reggae, de bon ambient a la platja.

Amb tot, i amb una hora més vam veure que a les 3 de la nit (la una a Catalunya) no només no acabava de ser de nit del tot, sinó que semblava que tornava a puntejar claror per l'altre costat del cel, i de fet menys de dues hores més tard el sol tornaria a ser al cel. Estranya llum nocturna, ni és de dia ni és de nit.

23/04 - 13/05

2008-05-14T14:32:00.000+02:00

Sant Jordi de reüll, aniversari, rauxa alcohol i balls als passadissos amb la guàrdia de seguretat. Creuem el pont per sobre, ja sóc estudiant de Tartu. Setmana dels estudiants, gent, fraternitats d'estudiants, festa, "platja", sauna a la matinada. Marxem a Saaremaa, l'illa, les illes. tres dies, sol, ni un turó, planes, bosc i cases de fusta. 4 hores de cotxe per anar i tornar, 4 hores de paisatge idèntic, avorrit.
Tallinn, aeroport, per variar sense dormir.
Catalunya, estrany parèntesis, calor, pluja, boira, verdor, ... Tot igual però diferent. Tornar als carrers en pendent, muntanyes, paisatge, saludar coneguts, trobar als amics, les amigues, l'amiga.. sorpresa. Volei, amazics, Riudaura, les ovelles, la festa, l'hereu, la ratafia...
Tornar-hi, Granollers, Barcelona, l'àvia, dinar a les 11h, en Guillem, el mai de rigor abans de l'avió.
12 hores al Prat, algú va descuidar-se que necessitàvem un avió per anar a Estònia, primera llum del dia, Tallin, de nou, taxi il·legal, autobús. Tartu, altra vegada, més verd, encara pla.

a punt de caducar...

2008-04-23T12:14:00.000+02:00

Historietes (II)

2008-04-20T16:47:00.000+02:00

Heus ací que un bon dia de primavera de l'any 2006, els habitants de Ruhnu (aquesta minúscula illa al golf de Riga) observaren esparverats l'arribada d'un nou veí:
Un ós de 150Kg a bord d'un tros de gel.

Sembla ser que el "petit" ós va decidir que estava cansat de viure a Letònia, i va enfilar-se a una placa de gel i va navegar més de 50Km per mar obert fins que va arribar a Ruhnu, on visqué durant uns quants mesos en llibertat...

Ara com ara ningú sap res de l'ós, s'ha fet fonedís, se suposa que l'ós ha tornat altre vegada cap a Letònia (això és l'explicació oficial).

Historietes (I)

2008-04-20T16:30:00.000+02:00

Heus ací que hi havia una petita illa al golf de Riga, Ruhnu, habitada per uns pocs descendents de suecs, que, en ésser independents Estònia i Letònia, quedà al mig, sense ànim especial de pertànyer a un o altre... La decisió corresponia als seus habitants.

Els Letons, per proximitat i perquè no tenen cap illa, van enviar-hi un vaixell per intentar convèncer-los, mostrar-los que estarien molt a prop, ben comunicats, que era un país creixent, etc.. Letònia volia tenir aquella illa, que controla l'accés al golf de Riga, rodejada de terra letona per tots costats.

Els Estonians amb una certa desgana, per la distància i perquè ja tenen uns quants centenars d'illes i illots, van enviar-hi un altre vaixell (casi més perquè tocava, per l'orgull que no pas per la necessitat real de tenir aquell trosset minúscul de terra mar enllà).
La casualitat féu però, que l'expedició estoniana fos la que triomfés i els habitants de Ruhnu decidissin unànimement pertànyer a Estònia..
potser perquè el capità del vaixell estonià havia nascut a una de les illes on es parla suec d'Estònia, o potser perquè el vaixell anava carregat fins a dalt de vodka...

la llengua

2008-04-18T13:05:00.000+02:00

L'altre dia vam fer examen de llengua estoniana.. tot i que encara no sé la nota estic gairebé segur que l'he suspès ja que a més de la meitat dels exercicis no sabia pas què havia de fer..

La majoria dels companys i companyes l'hauran passat i amb bona nota (ho sé per altres vegades -es diu el fet diferencial català-), els altres amics/gues d'aquí molts porten des del setembre estudiant la llengua i amb bones notes, i altres van anar a un curs intensiu d'un mes al gener..

Però la pregunta és: Perquè carai jo sóc l'únic que es digna a demanar les coses en estonià quan anem a un bar? perquè sóc l'únic que saludo sempre en estonià? Perquè sóc l'únic a qui moltes vegades no noten l'accent d'estranger?

Potser els altres treuen molt bones notes, però de què carai els hi serveix? jo vaig apuntar-me a llengua per poder-me comunicar, i per educació i per respecte als estonians i no puc entendre que algú que fa 7 mesos que estudia la llengua i viu al país sigui incapaç de dir "tere" (hola) correctament...

No es pot generalitzar, però..

2008-04-14T16:38:00.000+02:00

Les estonianes no són rosses; es tenyeixen. Tenen el cabell més aviat grisós, o pèl-roig.
Les estonianes no tenen els ulls blaus; els tenen clars, però més aviat descolorits (grisos).
Les estonianes no tenen la pell fina; porten molt de maquillatge.
Les estonianes no estan bones; saben vestir-se molt i molt bé (això es comprova quan vas a la piscina... malpensats!).

Amunt i avall

2008-04-07T13:57:00.000+02:00

Dissabte, 29 març, 23:30h
davant l'angoixa dels treballs que he de presentar i els exàmens que em vénen a sobre decideixo anar a fer una cervesa.
Al bar trobo una amiga hongaresa, entre 6 han llogat un cotxe i demà marxen a Hiiumaa (una illeta del Bàltic). M'hi convida, dubto (els treballs, etc..), accepto.
Marxem a les 4 del matí, aquesta nit es canvia l'hora o sigui que de fet marxem a les 3..

Segons la guia Hiiumaa és una illeta de pocs habitants, lloc per relaxar-se, on pots trobar "fresh air", "sleepy atmosphere", arbres i algunes platges interessants..

Dels set ocupants del vehicle el que ha dormit més ha dormit 2 hores, així que va haver-hi realment una atmosfera de son.. Tot i així vam descobrir racons d'Estònia (anant per carreteres secundàries) i de Hiiumaa, on vam passar un agradable dia amb força estones de sol, però amb un aire realment "fresc". Allà de fet poc més hi havia que platges, fars i arbres.. només ens vam creuar un cotxe en tot el dia.. Així que cal dir que el que va escriure la guia realment sabia del que parlava!

Tornàvem a Tartu pels volts de les 4 de la nit del diumenge.. ben mirat, 24 hores voltant!

La darrera nevada..

2008-04-02T19:29:00.000+02:00

Doncs això.. sembla que ja serà l'última, però ha valgut la pena!

(es veu un xic malament.. això dels vídeos és la "muntanya" de Tartu..)

el nen d'Olot..

2008-03-28T20:32:00.000+01:00

És sabut per tots els que habitualment rondem per Olot, que al carrer que baixa cap al "kim's" des del carrer major, en una raconada al costat del pa fi (on abans hi havia una pastisseria que no recordo com es deia..) hi ha un nen, amb cara trista, mirant enlaire...

Diuen les males llengües que el nen guaitava una bruixa i aquesta el va "petrificar"... bé, podria ser, tanmateix i sigui això cert o no, voltant pels carrers d'Estocolm vaig trobar-me, cara a cara amb una visió impactant...

A Estocolm hi ha els pares del nen d'Olot... no només això, sinó que són igual d'encantats (en el sentit d'encanteri i en el sentit d'empanats) que el seu fill, a més també estan arraconats a la paret, de manera que si no t'hi fixes no els veus..

Del pare en sabem que no s'hi veu gaire (potser per això busca el seu fill olotí a Estocolm..) i de la mare que treballa en professions liberals (ven el seu cos, tothom li toca els pits, la panxa i el nas...).

Rootsi!

2008-03-27T19:42:00.000+01:00

O sigui.. Suècia.

El períple començava a les 6 del matí, després d'una bonica vesprada en la qual vaig compartir el vodka amb un estonià estudiant de medecina. Així doncs, en aquestes hores intempestives d'un dimarts al matí, pujava a l'autocar amb dues hores dormides i mig litre de vodka encara navegant per dintre meu.

Quatre hores més tard era a Riga, capital de Letònia (Latvia), un país els habitants del qual varen ser claus per fer triomfar la revolució soviètica.
En el meu lamentable estat només vaig ésser capaç de demanar a una gentil parella si em podien indicar com anar a l'airoport, i suposo que em devien veure força acabat perquè em van acompanyar fins que vaig ser a dalt de l'autobus!

L'avió arribava puntual, i jo confús. La son, la ressaca i els canvis d'hora i de moneda em van despistar del tot..

L'altre avió, provinent de Girona, anava dues hores tard. Així, unes 12 hores després de sortir de Tartu em trobava amb la Cristina en aquell petit airoport d'"Estocolm" (a 90Km d'Estocolm...). Evidentment la retrobada va ser molt emocionant!

Vam estar per Estocolm i per Nyköping (un poble prop de l'airoport), vam dormir en Bed and Breakfasts (un de molt rústic!) i albergs, vam descobrir una gent molt i molt confiada (als albergs no t'apuntaven el nom i et deixaven un paper dient que els hi deixessis els diners a l'habitació abans de marxar..), i una gent sempre disposada a ajudar-nos, a més ens vam veure immersos en una manifestació (demostració) anti-nazi, i vam descobrir una altra manera d'entendre les manifestacions... pacífica, sense crits, sense banderes, sense pancartes, sense anti-disturbis,... només quatre policies registrant als quatre nazis que voltaven per allà... i tot de gent sacsejant les claus...
A més vam descobrir dues ciutats precioses i netíssimes i que jo sóc un fracàs jugant a bitlles... Vam voltar, vam passejar molt i molt i vam anar amb barca! i vam trobar els pares del nen d'Olot (veure proper escrit...)...

I el diumenge a les 6 del matí vaig veure com la Cristina marxava cap a Girona, mentre jo esperava pacientment que sortís el meu avió. Un bonic parèntesis de sis dies es tancava i tocava tornar a la "rutina", semblava que feia mesos que havia marxat de Tartu..

A l'avió vaig trobar un valenciano, d'aquests que hablan solo en español, però que el pobre noi em va donar indicacions de llocs on podia anar a Riga, ja que m'hi havia d'estar 5 hores abans no sortis l'autocar cap a Tartu.
Menjar rus per 2 euros, cafè per guiris per 2 euros i mig i molta neu, molta.
Prou com perquè l'autobus allargués el recorregut de 4 hores a 5, però no us penseu pas que amb la carretera plena de neu i sense veure res a 3 metres el bus va anar a poc a poc... senzillament va reduïr un xic i vam fer una parada de 15 minuts a mig camí per deixar passar la màquina llevaneu.

I així entrada la nit ja tornava a ser aquí, tot i que el meu cap encara estava a Estocolm...

Més val anar fent.. que anar desfent!

2008-03-17T17:50:00.000+01:00

Darrerament hem substituït parcialment els sopars aquí a la residència, per activitats lucratives a l'exterior, com ara karaoke, anar de bars i concerts. Dic parcialment perquè evidentment ens continuem trobant i alcoholitzant aquí, que sempre és més econòmic que anar de parranda "porai".

Dels concerts volia parlar.. perquè és clar, jo venia a un país nòrdic, i ja vaig quedar esmaperdut en saber que aquí un menja quan té gana; pots anar a demanar menjar a qualsevol bar a qualsevol hora.. i els àpats no són tals.. tu vas menjant i prou (un plat ara, al cap de dues hores un altre, etc..). Així doncs, jo pensava que els horaris eren importants i que amb això eren més o menys seriosos..

El primer concert que vam anar pintava molt i molt bé, era d'ska, dos grups estonians. Dia de la dona, ple de cartells i també anunciat a internet. Començava a les 22h, així que vam quedar aviat i vam anar tirant (es feia en un "antro" o altrament dit klub, a l'altra punta de la ciutat). Vam arribar força just.. però no hi havia res.. Finalment, a les dotze de la nit va tocar un dels grups.. l'altre evidentment no va pas fer-ho. Això si, va ser una passada!

L'altre concert era de reggae, en un bar molt xulu, així mig il·legal (la barra és tot així comprat al super i tot val 25kee.. uns 2 eurus) i el mateix, també hi havia cartells i també podies trobar-ho per internet.. Tocaven uns irlandesos i diversos dj.. (comencaven a les 22h "teòricament") vaig marxar d'allà a les 3 i ni rastre del grup.. això si, els dj feien una barreja de tecno i reggae que estava francament bé..!

Doncs res, que nosaltres som poc complidors amb els horaris (sempre anem tard) però em sembla que no hem pas d'envejar res de res als estonians..
Apa, i demà me'n vaig cap a visitar Riga, i si tinc temps m'escaparé cap a Suècia 4 o 5 dies amb alguna menor d'edat.. jeje.

Per cert.. la falta d'imatges és perquè sóc tan trempat que des que vaig tornar de Finlàndia no he fet pas cap foto..

L'aventura d'anar al metge..

2008-03-13T15:37:00.000+01:00

L'aventura comença en una farmàcia, després d'intentar en va descobrir per diversos mitjans el funcionament de la sanitat a Estònia, em decanto per ésser assessorat per la farmacèutica (tal i com diuen els anuncis de la tele).
El procediment, segons m'explica, és molt senzill, de fet és igual que a casa, cal anar al metge i demanar la recepta, els metges joves parlen anglès, però em recomana buscar algú de la terra per si de cas, a més em confirma que tenen tots els medicaments que necessito.
"Només" em calen les receptes.

Pas 1: Trobar traductor.. després de parlar amb les dues primeres noies que conec aquí, totes dues se m'ofereixen, però totes dues estan enfeinades. Finalment i en vista de les poques pastilles que em queden opto per preguntar-li al tutor d'una amiga, un noi que estudia medicina. Ell també se m'ofereix d'entrada, però passen les setmanes i no sé res d'ell. Finalment en un gest valent i quan em queden pastilles per dos dies, decideixo tirar pel dret i anar-hi sol. L'atzar m'ajuda, i finalment una noia amb qui parlo en castellà (visca la terra.. jeje) m'hi acompanya..

Pas 2: Anem al seu metge, al metge de família, el sistema sanitari és complicat i llarg d'explicar, però al no tenir jo metge optem per anar al seu. No hi és durant uns dies, baixem a recepció. No saben de què va ni què hem de fer, anem a una altra recepció. 20 minuts negociant, finalment ens indica una dona, la seguim, és la "meva" metgessa. Al despatx, passa molta estona, parlen. No sap què és exactament el què tinc, només que és molt greu, i no ha sentit mai els medicaments, em fa dues receptes de no sap ben bé què i em recomana d'anar a l'hospital..

Pas 3: L'endemà al matí anem a l'hospital, ens esperem quasi una hora al metge (especialista), de tres que n'hi ha, un està de vacances, l'altre fent anàlisi i l'altre donant classe, hem d'esperar la que dona classe. No saben quan trigarà, ens diuen que potser seran 3 hores o potser mitja hora.. Finalment arriba. Només volem dues receptes! Diu que cal visita, que són 300KEE i que fins al cap de tes hores no pot ser, i que a més seran 5 minuts.. insistim, finalment es mira les receptes que tinc, ens apunta el nom dels medicaments que realment em prenc (versió estoniana). Ara hem de tornar a l'ambulatori, amb el nom dels medicaments perquè ens facin les noves receptes..

Pas 4: La metgessa ens rep altra vegada. parlen. Em fa les receptes. El medicament bàsic que necessito val unes 800KEE (uns 60eurus).. no hi volta de full.. a Catalunya em costa uns dos euros..

Pas 5: Primera farmàcia, només tenen cortisona.. bé ja faig, la broma em surt per uns 150KEE (uns 10 eurus)..

Pas 6: Segona farmàcia, la mateixa on vaig preguntar dies enrere, tenen la mesalazina, li ensenyem la recepta, parlen. Em demana la targeta europea, li ensenyo. La companya em mira, estem cansats. Resulta que amb la targeta europea tinc descompte, la metgessa no ho sabia i m'ha fet les receptes conforme he de pagar jo tot l'import (cosa que ja he fet amb la cortisona). La truquen des de la farmàcia, parlen. Finalment em pertoca un 50% de descompte, que això vol dir que pago unes 680KEE (on carai està el 50% de 800????) això són uns 40 i pico eurus.. diu que si fos estonià segurament em sortiria per uns dos eurus, em sembla que tampoc sap ben bé si em pertoca el 50% o em pertocaria més, representa que la sanitat estoniana m'ho ha de pagar ara, i després passar comptes amb la catalana, la companya ha sentit que per telèfon parlaven del 90..

Finalment tinc els medicaments. Mitja tarda i tot un matí, moltes hores esperant, moltes converses amb molta gent repetint el mateix (al final ja quasi entenia el què deien en Estonià), dos bitllets d'autobús i uns 50 euros.. total, per tenir pastilles per encara no 20 dies..

Coses més útils

2008-03-08T17:21:00.000+01:00

Ampliant coneixements en aquesta terra, he descobert algunes lleis sobre els peatons, que convé tenir present a l'hora de voltar per aquí.. i que són prou curioses:

Primera: Si et saltes (caminant) un semàfor en vermell i/o alguna altra senyal, et poden posar una multa.

Segona: Si vas per Tallin, plou (o ha plogut) i passa el típic cotxe per un bassal i t'esquitxa, el pots denunciar i li cau un paquet.. motiu pel qual quan plou a Tallin els cotxes van a poc a poc i normalment apartats de la vorera (una mica temeràriament envaint el carril contrari quan veuen un peató..).

Tercera: Aquí els transeünts han de portar obligatòriament algun tipus de reflectant de nit. Si voltes al vespre (o sigui quan s'ha post el sol) sense cap reflectant i travesses el carrer et poden posar una multa! El tema és.. no podrien posar alguna farola de tant en tant pels carrers??

Coses útils

2008-03-07T10:34:00.000+01:00

"Und diese Biene, die ich meine, nennt sich Majaaa, Kleine, schlane, freche Biene Maja.."

Quan hom viatja a d'altres terres, i especialment quan el períple és compartit amb persones d'arreu, aleshores s'adquireixen coneixements inesperats, que t'omplen de saviesa mentre navegues cap a Ítaca..
Hom aprèn, en aquesta aventura, que hi ha pocs temes tan universals com "l'abella Maia", i hom n'aprèn la cançó en Alemany..
Amb els dies, però, el coneixement s'expandeix i s'obren nous horitzons, i llavors recordes, esmaperdut, que és molt millor dirigir-te a les persones en sa llengua materna..
"A kazdé râno vylêtá ta vcèlka Májaa.. Nasè kamarádka vcèlka Mája.."
En el cas de l'abella Maia.. En txec.

El coneixement és saber, i és molt important poder-te comunicar en altres parles, poder saber algunes frases que et permetin la comunicació fluida amb els natius (com les anteriorment citades).
Així doncs aquest fet esdevé cabdal quan hom parla de la parla del lloc on s'està i que no és la pròpia ni és apresa.. D'aital manera, cal saber, doncs, quelcom..
"Ilus pepu" (bon cul)

A banda de llengües, quan hom canvia la terra on viu, també aprèn les costums de lloc on s'està. Si bé es pot provenir d'una terra amb certa admiració per la carn, però certa aversió per l'animal del porc, hom ha de romandre impassible i ha d'acceptar amb grata naturalitat el fet que els vilatans de la ciutat on s'està erigeixin una estàtua al dit animal, i que cap dels natius senti la més mínima sorpresa i/o curiositat per aquest fet.

En terres fredes com aquestes, hom aprèn també, que si surt a l'hivern amb el cabell moll, en breu estona s'esdevé glaç, de color esblanqueït i amb força pressió al cap com si diferents mans t'estiressin els cabells. Quan hom després d'adquirir aquest coneixement, repeteix el procés dues, i més vegades, llavors es té un problema d'estupidesa..

Som anat a Suomi!

2008-03-03T16:35:00.000+01:00

O sigui.. FINLÀNDIA!

Tres dies voltant pel sud d'aquest país, model a seguir, sovint sentim a dir, amb una noia de la república txeca (la Jitka) i la Hanna, una noia finesa que anava a passar uns dies a casa.

Vam arribar-hi en una barqueta de deu pisos plena de bona gent amb carregaments no gens desproporcionats d'alcohol (només portaven un carro de supermercat per persona). Així doncs vaig arribar a Finlàndia no per aire sinó per les tropicals aigües del Bàltic, Helsinki ens rebia amb una càlida temperatura de -7ºC i els carrers blancs.

El motiu principal del meu viatge, però s'esdevindria el dissabte al matí, al poblet de Pukkila (o algo així, que vol dir: cabra), allà, a casa la Hanna vaig poder anar a veure un escamot d'ovelles i injectar-me una mica de la tan anhelada rusticitat després de dues setmanes de vida (més o menys) urbana.
Vam passejar pels boscos finesos, vam menjar pa artesanal (la seva mare feia un pa boníssim!!), vam veure les ovelles, vam visitar altres pobles, vam estar en família (tot i que els seus pares només parlaven finès, i ens parlaven a poc a poc com si així els poguéssim entendre), vam tocar l'acordió,...

I al vespre: sauna, a la manera tradicional, o sigui: tots conills, allà totes les cases tenen una sauna, i tenen el costum d'anar-hi conills. És curiós, aquesta gent són freds com la mare que els va parir i tímids, però no els hi fa pas res cardar-se dins la sauna conills, és la tradició. A més la sauna era de llenya, de les autèntiques, i a fora estava tot nevat.

Finalment Helsinki ens esperava abans de marxar amb unes quantes sorpreses, un curiós museu nacional, un restaurant de tres taules on l'única cambrera no ens havia vist dinar, i un museu dels bombers, on en dir que el meu germà era bomber a Catalunya, dos paios molt estranys ens van voler ensenyar el parc.
Quan dic estranys vull dir: Un, el primer, parlant anglès força bé, petit i desnerit, amb unes ulleres de cul d'ampolla i mirant cap a un altre costat quan parlava amb nosaltres, l'altre parlava força malament, amb pinta de ionqui: sabates foradades, jaqueta bomber estripada i mal posada, despentinat i cara de boig.
Bé, sigui com sigui vam veure tot el parc i vam poder pujar a la torre i disfrutar d'una magnífica panoràmica de la ciutat.

Finalment i un cop a la petita barca, aquest cop amb gent serena (almenys fins que van obrir el "supermercat" on quasi només tenien alcohol), allà vaig descobrir astorat que Helsinki se m'havia quedat la barretina.. snif.

Un parell de consells si mai aneu per allà dalt: Primer: el finès és extrany com la mare que el va parir, pitjor que l'euskera i tot! El més important és saber dir "Kitos" que vol dir "gràcies" i somriure. Segon: Si trobeu borratxos pel carrer és normal, l'alcoholisme és el gran problema que tenen, no se n'amaguen pas, però no en parlen (de fet parlen francament poc), però hi és, i és relativament normal veure algú que va ben tou vagant pels carrers, estacions, etc..

Interculturalitat

2008-02-26T17:53:00.000+01:00

Gerres de cervesa de litre per menys de dos euros, música de l'oktober fest, i cambreres vestides a la alemana. Tot plegat en un ambient de bodega tradicional d'allò més autèntic.
En algun lloc havia de romandre l'herència de segles de noblesa alemanya a Estònia..

La idea inicial que ens portà a tal lloc fou el karaoke, de fet es veu que a Finlàndia hi tenen afició, i els finlandesos volien anar-hi (i cantar!) i tal dit tal fet. No sé ben bé com però va córrer la veu, i vam anar-hi tota una colla (almenys érem quinze o vint), gent de tot arreu, molts ni ens coneixiem, però tots anavem allà a animar, vam acabar a les tantes, de festa un dilluns a la nit...

Avui al matí m'ha costat aixecar-me, i per acabar-ho d'adobar a primera hora he hagut d'explicar (per enèsima vegada) a la professora d'estonià (i a tota la classe) que el català era diferent del castellà.
Aquí molta gent es pensa que és un dialecte i la pobra dona, que no sabia gaire de què anava la història, en veure la meva insistència a dir que el meu país era Catalunya i la meva llengua el català ha acabat preguntant-m'ho...
Ara ja em coneix tothom com "el català", ja que a cada classe he tingut algun episodi amb el professor corresponent (alguns tenen curiositat, altres complicitat, altres no tenen ni idea d'on carai està Catalunya,.. però cap es queda indiferent).

Per dinar hem anat amb una colla de nacionalitats variades a un altre restaurant hereu de l'ocupació sobre Estònia per un altre poble, hem anat a un restaurant rus. He menjat molt bé!! però m'ha xocat molt, l'ambient la música,.. i tot en rus. Ha set força curiós, com si fóssim a un altre món.

Som anat a Tallin!

2008-02-25T08:36:00.000+01:00

El divendres al vespre ens varem inspirar uns quants i vam decidir anar a Tallin. Més o menys som els mateixos que ens acabem reunint sempre.

Marxem el dissabte aviat de Tartu, dues hores i mitja d'autobus, atravessant el no-res, bosc, bosc i de tant en tant alguna casa. Finalment hi arribem.

Tallin és una ciutat bonica, però és d'aquelles ciutats que té un centre històric molt cuidat, i la resta mira.. hi ha de tot. Vam passejar a una "agradable temperatura" pels carrers del barri vell, vam entrar a un parell d'esglésies cristianes, però cap de catòlica (ortodoxos i protestans) i vam dinar prou bé (vaja, almenys jo perquè vaig dinar el meu, i el de dues noies que no s'ho podien acabar..).
A la tarda vam anar a veure el port i de seguida tornar-hi, dues hores i mitja més d'autocar i al vespre ja érem aquí.
Ben cansats, però encara amb esma per provar el vodka estonià..

venim del nord, venim del sud..

2008-02-23T22:39:00.000+01:00

Com que sóc tan trempat que puc comunicar-me en diverses llengües, l'altre dia vaig ésser convidat a participar a una trobada de la comunitat francesa de Tartu, o sigui a anar a fer el toc parlant en francès.

La sorpresa primera va ser que no es tractava d'universitaris (tot i que n'hi havia algun) sinó de persones francòfones que vivien a la ciutat.

Total devíem ser uns deu, anar parlant, jo em vaig presentar: "Marc, je suis catalan", tothom va dir els seus noms i de sobte, segona sorpresa: l'home del meu costat em mira i em diu.. "moi, je suis catalan aussi! mes no se pas parlar gaire lo català.."
Resulta que l'home és fill d'Ur a la Cerdanya francesa, i que és de la generació que els seus pares i avis parlaven català però a ell no li van voler ensenyar i li van parlar en francès, tot i així va aprendre'n escoltant d'amagat com parlaven a casa seva. Tot i no ser molt catalanista i no saber parlar gaire català, porta la senyera al cotxe i ha posat al seu fill el nom de Guillem "escrit a la manera catalana, no pas com fan els francesos" em va dir. A més, tercera sorpresa, resulta ser que és ara com ara "lloctinent coronel" (o algo així) de l'armada francesa i fa la formació de l'escola de defensa bàltica (una mena d'escola pels soldats estonians, letons i lituans)..

Sigui com sigui vam animar la tertúlia i vam donar a conèixer la diversitat de Catalunya als francesos belgues i estonians que no acabaven d'entendre perquè nosaltres dèiem que érem del mateix país, quan teòricament jo era "espanyol" i ell era "francès". Suposo que al final ho van entendre, i si més no, nosaltres vam parlar de l'ocupació de la Cerdanya per part dels barcelonins (també de la part francesa!) on només hi van 4 dies a l'any, i jo ja tinc un lloc on anar a menjar bé un dia:
"Els catalans ens hem d'ajudar, tens aquí un compatriota per qualsevol cosa que necessitis o per venir a dinar a casa"
En prenc la paraula.

Problemes domèstics

2008-02-22T18:29:00.000+01:00

L'altre dia al supermercat em vaig trobar una agradable sorpresa.. l'etiqueta del sabó estava en més llengües! (a part del letó, lituà i estonià..)

Però tot i això.. les altres també són incomprensibles per mi, encara sort que aquí hi ha el romanès, que és una llengua romànica i més o menys es pot arribar a entendre..

Normalment compro menjar i no en tinc ni idea de què m'estic menjant..!!

glaç

2008-02-22T09:43:00.000+01:00

Això és la Raekoja plats, o sigui la plaç major. L'edifici en qüestió és l'ajuntament, i a mà dreta, al fons, carrer amunt allò blanc és la facultat de filosofia, o sigui; la meva facultat.

Bé doncs l'altre dia anava caminant per aquí i (per variar) estava tot glaçat, així que cada tres passes patinava. Se me n'anaven els peus.. el que és trist d'això és que mirava al meu voltant i ningú més relliscava!! Noies amb sabates de taló, nois amb quecs, amb sabates de totes menes, caminant a pas ferm i no relliscaven... i jo semblava ben bé tonto, amb sabates de muntanya i els peus anar marxant sols...

Després, al vespre va ser el dia que vaig trobar-me amb la Maarja, la noia estoniana que està aprenent català. Tot parlant pel carrer vaig relliscar amb el glaç, i li vaig dir que em sentia moolt burru perquè jo anava caminant amb compte i era l'única persona que relliscava, i em mira i em diu: Si clar, perquè no és caminar amb compte sinó mirar per on camines, jo ja he vist que relliscaries si passaves per aquí però no t'he dit res.

Així que ara ja ho sé, quan algú rellisca amb el glaç no és mai un estonià.. Jo si de cas em sembla que ara per ara aniré a comprar xinxetes i me les clavaré a la sola perquè encara no he pas entès com s'ho fan..

katalaani keel

2008-02-21T15:50:00.000+01:00

"Marxo de l'habitació apressat... tenia dues hores per dinar i per variar una mica (hi ha coses que no canvien) m'he encantat i ja vaig tard. Passo el pont a les 14:15, l'hora en punt que comença la classe. Ho veig al rellotge de la plaça.

Entro a l'edifici, intento recordar el camí que la Maarja, una noia estoniana, em va ensenyar el vespre anterior.. Em sembla que ja hi sóc, miro a través del vidre, poca gent, miro el paper dels horaris: sí, és aquí. Faig 5 minuts tard.

Obro la porta i somric, a la Maarja se li escapa el riure però no diu res. "Tere!" dic, "I'm an international student, and I'm interested in this course.." "tere" em diu el professor, "Ok, where are you from?" "I'm from Riudaura.. jeje, prop d'Olot!" -Riem tots dos-, ens presentem.

Estic a classe de llengua catalana a la universitat de Tartu (Estònia), em quedo tota l'estona d'oient... quedo parat, la classe es fa íntegrament en català, el mestre és de sant Pere de Torelló.. ja ho diuen, el món és un mocador.."

Una bonica vesprada

2008-02-17T15:27:00.000+01:00

Era una bonica vesprada hivernal,
així que una variada representació de diverses contrades (EUA, finlàndia, rep. Txeca, Alemanya i Catalunya) es reuní entorn d'una petita taula, a resguard del fred, per conversar sobre diverses temàtiques i fer una cata de diversos vins (xilens, italians, francesos, espanyols i un de procedència indeterminada), així com de diferents fermentacions d'ordi.

La vesprada transcorregué alegrement al so d'un acordió i una guitarra, so que s'estroncà amb la intervenció del guàrdia de seguretat...

Finalment, a una prudent hora, les vuit persones que envoltarem la taula ens retirarem caminant més o menys rectiliniament vers nostres respectives cambres.

Som fet un bloc! (jojojo)

2008-02-15T17:43:00.000+01:00

Ja ho veieu!

Tartu è molt blanc, Tartu è molt macuuuu... Fa dies que va nevant, vaja, nevar és un dir; tot el dia està tapat i a estones van caient flocs. Evidentment tot està més o menys blanc, i absolutament glaçat (estem entre -5 i -8 graus durant el dia!)

Això vol dir que quan surts a fora FA FRED! i a més al ser pla (sisi, no hi ha cap trista muntanya enlloc) doncs carda un vent glaçat... i per si no fós prou quan entres a algun edifici (que realment has de fer-ho, ja que NINGÚ passeja, tothom va cap a algun lloc) llavors et trobes la calefacció a tope! en alguns llocs és exagerat i has d'anar màniga curta!

De moment només he anat a una classe de la universitat i m'ha semblat prou interessant... acadèmicament no he fet res més.. vaja, vaig anar a sopar el dia de sant valentí amb la meva tutora.. jeje.

I per la resta perfecte, el dimecres ens van preparar una festa pels erasmus i vaig conèixer un piló de gent, a més de descobrir que les cerveses són de mig litre i MOLT BARATES!

Apa doncs ja us aniré informant de tot el que vaig fent per aquí!

petons a tothom!!

Silenci Estonià

2008-02-15T17:28:00.000+01:00

El primer dia ens van advertir sobre la curiosa manera d'expressar-se dels estonians, que solen sentir-se còmodes amb els silencis (al revés que la resta del món...) i que no parlen si no hi ha res a dir. Ho van fer amb un divertit exemple:

Un estudiant turc estava a la sala de fumadors, quan va entrar una noia estoniana.

Va somriure (el turc)
cap resposta
Hi! (va dir)
cap resposta

Va acabar la cigarreta i va marxar sense haver-se dit absolutament res.

Bé, tots vam riure en sentir la història, però aquest matí he anat a fer el cigarro i hi havia una noia.

Hi! (he dit)

cap resposta

després d'un silenci de gairebé 4 minuts un al costat de l'altre he aconseguit mantenir una conversa en la que ella ha intervingut gairebé només amb monosíl·labs i una pregunta breu. La conversa no ha anat més enllà de dir-nos els noms i els llocs d'origen, i ella m'ha preguntat què estudiava. A la tarda l'he tornat a trobar i hem parlat del què estudiàvem, o sigui jo li he fet unes 3 preguntes i ella m'ha respost breument (tipus "yes" o "no").. això envoltat de llargs silencis durant els 10 minuts que dura una cigarreta.